Fa uns anys i amb aquesta obra, l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) -avui Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC)- encetava la publicació de la sèrie “Diccionaris Terminològics” destinada a acollir reculls sectorials de mots tècnics en diversos dominis de les geociències, és a dir, de les disciplines pròpies del treball quotidià desplegat a l’ICC. Amb aquesta actuació bibliogràfica es pretenia, per sobre de tot, efectuar un esforç de normalització terminològica en català en un entorn científic internacional en profunda evolució. La iniciativa és, doncs, i cal remarcar-ho ja d’entrada, una bella contribució de l’Empresa i de l’Administració a l’Acadèmia.

Per a dur a terme aquest projecte de normalització terminològica, l’ICC va recórrer als més reconeguts especialistes acadèmics de cada temàtica abastada en la col•lecció (cartografia, fotogrametria, sistemes d’informació geogràfica i teledetecció), i a la tasca ordenadora del centre terminològic TERMCAT, entitat de l’administració de provada solvència en el seu domini d’actuació. En el vessant aplicat de l’edició, l’empresa Enciclopèdia Catalana ha aportat la seva llarga experiència en la publicació de diccionaris al bon èxit del projecte.

El primer recull publicat aplega la terminologia emprada en el domini de la cartografia. Per a intentar d’aclarir-nos sobre la significació i l’abast d’aquesta paraula tan potinejada, val la pena copiar la definició que en fa el mateix Diccionari: “Ciència, tècnica i art que tracta de l’elaboració, la lectura i interpretació, l’anàlisi i explotació,la recerca, la història, la conservació i l’estudi en general dels mapes, plànols, cartes, imatges,

perfils, models tridimensionals o globus que representen el territori a una escala determinada” [p. 55]. Déu n’hi do del camp per córrer!

Així, el diccionari que ara ens ocupa, recull 2.023 termes, tots ells amb una traducció en castellà, francès, italià, anglès i alemany. Cadascun d’aquests termes porta una definició breu i una nota d’aclariments, quan això ha semblat necessari al director de l’obra. Per exemple, la definició del mot “cartografia”, abans reproduïda, va seguida d’un text, en el qual s’amplia, més que no pas precisa, l’abast de la definició en la societat contemporània. Sigui com vulgui, les definicions i les notes, necessàriament telegràfiques, no fan d’aquest diccionari una obra normativa de continguts, la redacció i la crítica dels quals hauria precisat la reunió d’un aplec més ampli d’especialistes en cartografia a les terres de parla catalana.

La correcció de la tasca de poliment terminològic haurà estat àrdua, atès com el nombre de 1.066 termes inclosos en la primera versió d’aquesta obra [Panareda; Busqué; Rabella: Diccionari de cartografia (1994)] gairebé ha estat doblada. Paga la pena reproduir un petit fragment [p. 7] del pròleg d’aquella versió, signat pel professor Joan Vilà-Valentí, perquè, quinze anys després, el seu missatge i convicció continua en peu: “el llibre no pretén pas ésser un resultat definitiu. Però assoleix, em sembla, fites ben remarcables. Gairebé sempre ens aporta el mot i el concepte justos. En alguns casos pot ésser un punt de partida per cercar una major precisió i diversificació i per debatre amb exactitud i profunditat, nous matisos i potser nous termes. Però la tasca important està feta, definitivament feta.” [Pau Alegre, 28 de juny 2014]