terra ho eren per ascendència divina? No hi ha fa res, sinó més aviat reforça el context, que els favors de la divinitat de torn es poguessin comprar trinco-trinco. Els Costums sobre termenals, camins i aigües, en terres de pagès aplegats per l’Oficina d’Estudis Jurídics són una mostra prou àmplia del pòsit que es va salvar en aquell capgirament institucional: d’estamental a classista.

Va ser la nova propietat rural catalana, la resultant de l’extinció del pacte acordat a darreries del segle XV entre la directa i l’útil, qui va promoure la codificació publicada per la Mancomunitat de Catalunya [Barcelona: Impremta Casa de Caritat, 1921; 134p]. Els calia conservar, encara, l’instrumental quirúrgic imprescindible per a mantenir la dissecció real del territori: el de les seves propietats absolutes, totals i incontestables. Sota un vernís acadèmic, més que no pas folklòric, el qual podria insinuar la inclusió de l’obra en una col·lecció titulada “Costumari català”, els propietaris rurals reblen els drets exclusius assolits de feia poc. Ep! , i “els altres”? Doncs, a passar per l’adreçador. Pareu compte amb l’encapçalament de la nota I [p. 115] de les vuit que tanquen el volum: “Els costums sobre termenals, camins i aigües regeixen també entre masovers, parcers i arrendataris d’una mateixa hisenda,...”.

Resulta impressionant la llista de propietaris i jurisconsults, sovint resumits en una mateixa persona, que van contribuir a enriquir les modalitats de costums i tractes presentades en les tres primeres parts del llibre [p. 11-64, en relació amb els termenals, els camins i les aigües, successivament] i en la millor definició i afegit de variants dels dos-cents vuitanta-vuit mots inclosos a la quart part [p. 65-111, terminologia]. El bo i millor de cada casal. La relació apareix a les p. 10-12, dels “Advertiments previs” de l’obra. Certament, tal com assenyala Jesús Burgueño en l’estudi introductori de la nova edició de la SCG [p. I-XXVII], la dispersió geogràfica d’aquelles personalitats bascula decididament cap a llevant. Tanmateix, una volta repassada l’obra a gratcient, aquell decantament quantitatiu queda força compensat, em sembla advertir, per una major dedicació qualitativa dels informants de les terres de ponent. Burgueño mateix ofereix una anàlisi detallada i justa del mètode de treball aplicat per l’Oficina d’Estudis Jurídics, dirigida per Francesc de P. Maspons i Anglasell, en la producció i edició de l’obra. Així mateix, com a documentalista experimentat que és, proporciona totes les dades necessàries per a situar els lectors del facsímil en les coordinades adients. No cal afegir-hi res més. [Pau Alegre, 20 de març de 2014]