Els estudis i les recerques històriques i geogràfiques en àmbits rurals de petites dimensions, contemplats amb una òptica de microescala, topen una i altra vegada amb un ventall de substantius i verbs singulars per a designar els límits de les propietats. Apareixen als registres notarials, als sumaris judicials, a les actes de les sessions municipals, i en qualsevol altre document relatiu a l’encaix del parcel·lari de l’àmbit. És bo, mal fa de dir-ho aquí, que la Societat Catalana de Geografia (SCG) hagi recuperat un text històric, el qual, sense ésser cabdal, té prou interès per a ajudar els estudiosos a comprendre millor la significació d’aquells mots, més enllà de les significacions poètiques o les divagacions nostrades que justament poden suggerir. L’exhumació serveix també, molt oportunament, per a donar relleu a la celebració del centenari de la Mancomunicat de Catalunya (1914-2014) promoguda per la Diputació de Barcelona.

L’extensió, en abast geogràfic, de la cartografia cadastral contemporània, afegida a la gran precisió de mesura aplicada en la seva confecció, ens pot fer pensar en la desaparició d’activitats i d’expressions de base territorial acumulades per costum al llarg dels segles. Tanmateix, malgrat la força

demostrativa que exerceix, el dibuix que presenta un bon plànol parcel·lari no deixa de ser una interpretació d’una distribució geogràfica zonal, el qual pot ser contestat o denunciat en sorgir diferències sobre drets de pas, aprofitament d’aigües, anorreament de termenals, etc. En el cas que el conflicte acabi en plet, el més probable és que calgui cercar solucions d’entesa entre les parts sobre el terreny, normalment amb l’assistència de pèrits, antigament anomenats experts, d’àrbitres imparcials i altres subalterns judicials. Els testimonis als quals caldrà interrogar són allí, sobre el terreny, i no pas en els document: basses, clamors, closes, esllavissades, feixes, marges, quintanes, ribes, sèquies, trilles, vedrunes, i un llarg etcètera.

És possible que durant els dos darrers segles, el repertori de pràctiques i vocabulari de delimitació de finques, sobre el terreny, s’hagi aprimat de manera contundent. El profund canvi experimentat pel concepte mateix de propietat territorial durant la primera meitat del segle XIX, ha d’haver deixat en desús molts mots i actuacions arrossegats des de temps immemorials, tan reculats com des del neolític més pregon. ¿Cal recordar que, fins a les revolucions liberals, els propietaris de la