Durant la tardor de 2012, va romandre oberta a la seu barcelonina del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) l’exposició titulada El Centre Excursionista de Catalunya. De la Segona República al franquisme de la qual aquesta obra ve a ser el catàleg exhaustiu, amb l’afegit de generoses ampliacions. Així, el catàleg documenta els continguts i els materials gràfics exposats i els enriqueix amb altres textos, mapes i fotografies que aleshores, a causa de les limitacions de l’espai a disposició dels organitzadors, no es van poder exhibir. L’exposició, primer, i el catàleg, ara, aprofiten a fons la potència de l’arxiu documental, cartogràfic i fotogràfic del CEC i palesen la tasca titànica portada a terme pels seus socis en la seva conservació i enriquiment, amb adquisicions i llegats, des de la seva fundació fins a l’actualitat. Els autors del llibre, director i comissaris que havien estat de l’exposició, han efectuat un meritori treball de tria i contextualització d’aquest fons.

Els tres mots finals afegits al títol catàleg, són els lemes de les tres parts en les quals va estar dividida. En efecte, i en paraules dels autors a la introducció, “culturalment i esportivament, el CEC assoleix la seva plenitud a la primera meitat dels anys trenta del segle XX. [...] De l’esplendor dels anys 1931 a 1935 es passa a la lluita, en tots els sentits, els tres anys següents, els de la Guerra Civil. [...] Des de l’any 1939, la lluita es converteix en supervivència davant una situació política totalment desfavorable. Són els primers anys del franquisme, anys de

misèria, de revenges i de pors.” [p. 10-11] Amb la magnitud de la involució esdevinguda, cal realment preguntar-se com s’ho va fer el CEC per no desaparèixer o trasmudar-se. La resposta la donava J. Manuel Puente, el president actual del CEC, unes pàgines abans [7] amb la interpretació següent: “El tarannà de mentalitat oberta a tots els corrents, però fortament compromesa amb el fet català, va permetre que el CEC, al llarg dels seus 136 anys d’història, sobrevisqués a situacions tan adverses com la dictadura de Primo de Rivera i de Franco. [...] Un altre factor que explica que el CEC no caigués en mans dels feixistes [el 1940] és la seva conversió d’una entitat eminentment cultural a una entitat pionera en els esports de muntanya.”

Bo i recordant Tocqueville, cal advertir que els canvis històrics no es donen a sacsejades. El decantament dels socis del CEC envers les activitats de l’alpinisme de tota mena, i de l’esquí en especial, bo i deixant en un segon pla les culturals, es va desenvolupar ja a l’etapa republicana. És prou significatiu el relleu en la presidència del CEC el 1935: de Pau Vila, a qui no cal presentar, a l’obscur industrial Josep M. Blanc, la preocupació del qual va ser oficialitzar el subtítol de Club Alpí Català al del CEC. La selecció de fotografies anteriors a 1936 reproduïdes al catàleg, tampoc no permeten dubtar del canvi de gustos, esperonat, sens dubte, per la popularització entre les classes mitjanes de l’excursionisme en general.