salvament del ric patrimoni monumental i és un dels capdavanters en el combat popular contra l’autopista de l’Atlàntic (qualificada en el film que va realitzar amb Llorenç Soler, com unha navallada a nosa terra); i, en fi, que de 1978 fins a la seva jubilació, el 2010, és professor d’història d’enginyeria civil a l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports (UPC), on crea, també, el corresponent Arxiu Històric.

Entremig, en una intensitat abassegadora, muntatge de grans exposicions (Cerdà, Gaudí, etc.), congressos catalans, europeus, espanyols i llatinoamericans sobre protecció de patrimoni construït, seminaris i màsters sobre restauració de monuments a la UPC, confecció de catàlegs, vídeos, articles i llibres, com els que va dedicar a la Barcelona de Porcioles (que quan veia el nom de Tarragó se li entravessava l’esmorzar), campanyes ciutadanes per a mantenir la supervivència de la arquitectura històrica (nuclis medievals, el Born, el pont de Molins de Rei, la casa de Duran i Sanpere, a Cervera, el castell de Sant Ferran, a Figueres, el monestir de Poblet, la cripta Güell, la presó Model, etc.), activitats que incrementà el 1990, a Tortosa, fent possible el museu i el grup Amics de l’Ebre, i el 1997 amb la creació de l’entitat SOS Monuments.

De tot això parla aquesta Miscel·lània, que inclou textos (*) i dibuixos seus, entrevistes amb ell, fotografies de moments especials, una relació completa de tota la seva obra i aportacions d’experts d’aquí i d’arreu, tots els quals destaquen la seva saviesa tècnica, la seva humana senzillesa, generositat i tenacitat. Tarragó va sortir de la seva Tortosa, on va aprendre aquests valors, i no solament no els ha deixat en la voràgine de la gran ciutat, sinó que els ha mantingut i incrementat. Davant de la barbàrie arquitectònica i urbanística, que coneix com ningú, un marge de pedra seca, per exemple. I davant del marxisme mitificat dels seus ardors juvenils, una figura que sembla que no hi és, com la de Jesús. Amb aquests antecedents estava cantat que aquest xicot –que conserva als seus gairebé 73 anys tot l’aire adolescent- no hi tenia res a fer amb la tropa arquitectònica de la gauche divine. Potser per això molts dels seus conciutadans no el coneixen com es mereix. [Xavier Garcia i Pujades: “Rescat de Salvador Tarragó”, El Punt Avui, 7 d’octubre del 2013, p. 25]