Alguns dels molts amics, alumnes i col·laboradors del professor, arquitecte, historiador, promotor de grans exposicions i actiu sempre en la defensa del patrimoni cultural i natural català, espanyol i europeu, Salvador Tarragó i Cid (Tortosa, 1941), han promogut l’edició d’una Miscel·lània dedicada a honorar la figura i el treball d’aquest gran manobre de la cultura, volum col·lectiu de cinc-centes pàgines, a càrrec de les edicions de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), coordinat per Joan Tort, Montserrat Julià i Josep Sánchez Cervelló, i imprès a Gràfiques del Matarranya, de Calaceit, a la Franja de Ponent. És una gran notícia, sens dubte. Els qui coneixem fa anys Tarragó, sabíem que una hora o altra (passat ja el cap dels setanta, que va complir el febrer de 2011) calia recopilar en un sol totxo bibliogràfic la quantitat i qualitat ingent de les coses que ha arribat a fer aquest home. Com ell mateix em deia, amb el seu català tortosí tan ric: “És el meu testament en un quilo i mig de paper.”

Moltes coses queden clares, de les aportacions escrites en aquesta Miscel·lània, sobre la seva vida, obra i personalitat. En primer lloc, que és un xiquet de l’Ebre, la seva terra artesana, hortolana, fluvial i muntanyenca nutrícia; que als setze anys, en 1957, es va desplaçar a Barcelona per

estudiar-hi arquitectura (justament l’any que començava el mandat municipal de l’alcalde Porcioles); que el 1961, en plena efervescència esquerrana, naturalment antifranquista i inevitablement marxista, viatjava a Cuba per veure com es feia tot allò que havien fet; que el 1964 rescatava (salvat inicialment per Joan Prats, el desembre de 1939), protegia i estudiava el patrimoni dels seus antecessors republicans, els arquitectes del Gatcpac (Sert, Torres Clavé, Bonet Castellana, etc.); que el 1966, ja acabada la carrera i començada la seva docència com a professor d’història de l’arquitectura (fins al 1972), va ser un dels molts que va participar en la cèlebre Caputxinada, amb el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona; que el 1968, des de Melilla, on havia estat castigat militarment per haver participat en les protestes estudiantils, va escriure el seu meditat pròleg al llibre La arquitectura de la ciudad d’Aldo Rossi, a qui considera un dels seus mestres; que de 1970 a 1975, essent director de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes, promou les revistes Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo (CAU) i 2C Construcción de la Ciudad (22 números, fins a 1985), on desplega tot el seu saber sobre Cerdà, Gaudí, Le Corbusier, Torres Clavé, etc.; que de 1976 a 1977, des de Galícia (Santiago), col·labora en la posada en marxa del seu Col·legi d’Arquitectes, en el