Amb aquest treball —i grafiant-ne els resultats en piràmides de nivells de riquesa— es fan evidents les tres formes d’estructura econòmica de les comarques: les típicament rurals, les industrialitzades i les que tenen un cert predomini dels serveis, o perfila el grau de mixtura entre els tres sectors.

Havent hagut de treballar amb unes possibilitats tan restringides, si algun consol pot quedar, és que un cop s’ha aconseguit, com a resultat, un rànquing de la riquesa comarcal, roman almenys la possibilitat d’una anàlisi, d’unes comparacions, encara que potser subjectives en una certa proporció, amb la qual cosa es pot calibrar la possible versemblança de les conclusions que s’han aconseguit. Jo no diria que la conclusió que resulta del meu treball es pugui considerar desbaratada; ben altrament, crec que es pot tenir com una estimació —una aproximació, si és vol prou raonable— i que pot admetre, sempre en el sentit relatiu d’un rànquing, la confrontació amb qualsevol de les altres poques que puguin existir i que permet derivar-ne un mapa de nivells territorials de riquesa, certament orientador.

Cal fer observar algunes excepcions. L’una, és que a través de l’índex dels telèfons i de l’impost d’espectacles, es filtra una mica, en l’estimació de la renda per càpita, el predomini del turisme i de les poblacions d’estiueig,

però en definitiva es pot considerar bastant acceptable perquè, en darrer terme, encara que en aquests casos els residents permanents no siguin el subjecte de l’indicador, certament aquest turisme, interior o exterior, ha generat uns graus de riquesa a favor de la col·lectivitat.

Finalment, també s’ha de recalcar la distorsió que produeixen les migracions sobre els factors econòmics d’aquesta mena d’estudis. Crec que encara no s’ha ideat una regla correctora per tal d’evitar aquesta desviació correlacionada amb la demografia: quan un municipi per habitants, aparentment s’enriqueix, en termes de renda per càpita, i quan rep una forta migració, aparentment descendeix, o almenys queda immobilitzat, en el nivell de riquesa mitjana.

Com que el meu treball ha estat fet en dues etapes, o potser és més exacte dir que s’ha fet dues vegades, primer relatiu als anys 1960-65 i després sobre xifres referides a l’any 1970, les comparacions permeten demostrar que, al cap d’uns quants anys que una població o un territori han rebut una forta immigració, aquells habitants nouvinguts ja han entrat en el joc econòmic amb uns nivells que ja no són els d’arribada i amb un determinat standing que ja es manifesta en els índexs de riquesa mitjana o individualitzada, i així té un sentit ben versemblant que s’esdevingui. [Joan Soler i Riber]