En aquest marc tan complex a Catalunya, a partir de 2003, la conjunció d’un canvi polític en el govern català amb les sinergies existents entre tècnics i polítics porten a una aposta clara per a la planificació supramunicipal. Consegüentment es defineix un programa de planejament territorial que estableix, de manera molt ben articulada, un conjunt de mesures legislatives que van permetre reorientar les polítiques territorials i elaborar un seguit d’instruments de planejament supramunicipal de gran abast. Tanmateix, aquesta legislació i els instruments corresponents van desenvolupar-se sense deixar de banda la preocupació per renovació de la ciutat construïda i per projectar-ne l’extensió.

Amb l’aprovació l’octubre del 2010 del Pla territorial parcial de les Comarques Gironines, Catalunya disposava ja de tot el conjunt de plans territorials parcials i d’un conjunt prou ampli i divers de plans directors urbanístics. Es tancava, així, el primer cicle, el de la primera generació de plans d’abast supramunicipal.

El mèrit d’aquesta generació de plans rau, més que en la incorporació d’instruments i metodologies innovadors, que realment ho són, en la posada a punt d’una nova manera de fer i gestionar el territori. Estem davant d’una generació de plans amb uns objectius i unes determinacions molt acotades, amb l’única finalitat d’aconseguir que aquests instruments siguin viables tècnicament i assumibles políticament.

El retard en la implantació de la planificació territorial ha comportat que el programa de planejament territorial anés per darrere del creixement territorial i urbanístic i, per tant, ha tingut poca capacitat d’incidir-hi en el curt termini. Els plans territorials parcials i els plans directors urbanístics apunten línies de futur però difícilment poden modificar les incongruències dels planejaments locals. Únicament els plans directors urbanístics han pogut donar respostes més directes per modificar determinats aspectes concrets, no generalitzables a tot el territori. D’aquesta manera, el programa de planejament territorial només hauria aconseguit orientar parcialment la dinàmica del creixement però, això sí, havent creat un marc positiu per a la millora territorial a mitja termini que hauria de permetre disposar d’un planejament urbanístic municipal millor.

Arribats a aquest punt no podem deixar de mencionar un seguit de dificultats que marquen els reptes de futur del planejament supramunicipal: