De l’altra, l’enfortiment del discurs sobre la Nova Cultura del Territori, aparegut al final de la dècada dels noranta. Es va fer evident, entre els professionals i la societat civil, la reivindicació d’una planificació i una gestió prudent dels recursos naturals. A més es reclamava la participació ciutadana com a factor de cohesió social. En definitiva, s’apostava per un major respecte pels valors del territori.

S’ha de tenir present, però, que a Catalunya l’interès per la planificació supramunicipal ja venia de més lluny i des d’un doble vessant; d’una banda, per la necessitat de donar resposta a la creixent metropolinització de Barcelona i, de l’altra, per la voluntat de formalitzar un projecte de país a escala territorial.

Aquests antecedents són els que permeteren que la Llei de política territorial es comencés a debatre a l’inici de la democràcia i que fos de les primeres lleis aprovades pel primer Parlament de la Generalitat, el 1983. Els anys transcorreguts entre l’aprovació de la Llei de política territorial, la del Pla territorial general de Catalunya el 1995 i l’aprovació del primer Pla territorial de les Terres de l’Ebre (2001) pot

tenir moltes interpretacions. Segurament hi influïren, com han assenyalat molts estudiosos, la confrontació entre Barcelona i la seva àrea metropolitana i la Catalunya interior, el voler plantejar una metodologia omnicomprensiva, el fet de buscar una coherència en totes les actuacions en el territori i, finalment, la repercussió electoralista a escala local d’algunes decisions territorials.

Al costat d’aquest marc legislatiu que possibilitava la planificació territorial, hem d’afegir-hi l’aprovació, l’any 2002, de la Llei d’urbanisme de Catalunya i la seva posterior modificació l’any 2004, que van configurar la primera legislació completa de l’urbanisme a casa nostra. La nova legislació defineix la figura dels plans directors d’urbanisme (PDU) com a planejament d’abast supramunicipal, per tal de coordinar l’ordenació urbanística de diferents municipis, que adquireixen un paper complementari a la planificació territorial. En teoria, el pla territorial es converteix en el marc de referència global, mentre que els PDU han de ser la referència urbanística local en els quals es precisen les directrius territorials i es dóna resposta a la complexitat urbanística cada vegada més important.