De fet –i paradoxalment–, l’assaig mateix d’Ortega és una mostra interessant en aquest sentit. Dos dels conceptes mencionats més amunt –paisatge i regió– són recuperats i reivindicats per l’autor. Pel que fa al primer, en el darrer paràgraf de l’obra s’afirma: “Por todo ello, creo, en fin, que el paisaje supone un modo de representación i de entendimiento de lo geográfico cuya valoración y cuyo cultivo deben continuar interesando vivamente a nuestro campo de conocimiento. Acaso no haya expresión más cumplida de ese feraz punto de vista abierto e integrador que sigue constituyendo hoy, en mi opinión, la genuina razón de ser del conocimiento geográfico.” [119]

Malgrat el to dialogant del seu llibre, Nicolás Ortega –agosarat de bell nou– no té pèls a la llengua en les seves sovintejades invectives contra la perspectiva monolítica i l’estretor de mires de bona part de la geografia de caient neopositivista i marxista: “Con demasiada frecuencia las ópticas directamente tributarias del marxismo han demostrado su propensión a hacer de la geografía una especie de seudoeconomía política o seudohistoria social... Las fisuras del panorama deudor del marxismo no han sido, a mi entender, menos graves que las que exhibió el edificio cuantitativo” [87]. Per a l’autor, aquestes

dues tendències no van ser capces d’establir un diàleg veritable amb la tradició anterior. El seu monolitisme cognoscitiu i la seva ortodòxia visceral les van portar a enviar al botavant tot allò que no s’avenia amb els seus rígids esquemes. Ortega, en el seu assaig, recupera bona part del que, segons ell, no hauria d’haver estat mai rebutjat: la idea del paisatge, la voluntat d’unitat de l’enfocament geogràfic (sense negar amb això l’especialització), la perspectiva corològica (la qual no s’oposa pas a una perspectiva general o sistemàtica), l’estudi de les relacions entre l’ésser humà i el medi, la convergència de la perspectiva científica amb l’artística i la literària, la qualitat estètica i expressiva i, sobretot, el seu sentit obertament cultural, la seva consciència de participar de i en la cultura dels seu temps.

Heus aquí, fet i fet, un llibre potencialment polèmic i, per aquesta raó mateixa, interessant, el títol del qual, tanmateix, no és el més encertat, des del meu punt de vista. Malgrat ser, tal vegada, un poc pessimista i repetitiu –i amb sovintejades errades d’impremta–, val a dir que la lectura d’aquest assaig és fluïda i agradable, i per un preu francament mòdic. [Joan Nogué i Font; ressenya recollida a Documents d’Anàlisi Geogràfica, 12 (1988) p. 245-7;versió catalana de P. Alegre (2012)]