modern. La seva tornada als “pares” fundadors de la geografia va més enllà, per tant, de la simple cerca d’antecedents reculats o de la inevitable successió genealògica tòpica. És una cosa més profunda, imaginativa i punyent. No es repeteixen pas els més que sabuts llocs comuns amb els quals ensopeguem una i altra vegada en la majoria dels manuals i cursos de pensament geogràfic, la qual cosa cal agrair. Tot amb tot, ens resta el dubte de fins a quin punt el retorn als clàssics és suficient per a vertebrar una veritable alternativa a la crisi que suposadament pateix la geografia avui dia.

En aquest sentit, i davant la insistència de l’autor sobre aquest punt, un hom es pregunta si realment existeix tal crisi. Per a Ortega, la resposta és rotundament afirmativa. De fet, és la necessitat d’entendre aquesta crisi suposada allò que el porta a plantejar-nos la seva proposta, la qual, tot sigui dit, en cap moment no es presenta com un alternativa definitiva a la crisi susdita. Si la proposta esmentada és interessant per ella mateixa –amb crisi o sense crisi–, no ho és tant l’anàlisi –un pèl superficial– que l’autor esbossa sobre la situació actual de la geografia, la qual no comparteixo. Sense cap mena de dubte, la geografia, com altres ciències socials i humanes, ha patit una pregona i llarga crisi d’identitat, la qual s’ha

allargassat durant les dècades dels setanta i dels vuitanta. Ortega mateix apunta encertadament l’ajustada relació d’aquesta crisi amb altres crisis més generals, com la de la idea unidireccional de progrés. Tanmateix, tinc la impressió que en aquest topant el discurs de Nicolás Ortega ha quedat un poc desfasat en el temps. La multiplicitat d’enfocaments que avui coexisteixen en geografia no representen ja, necessàriament, un perill de disgregació. Potser ho havia estat en un determinat moment de la nostra història recent, però entenc que durant els darrers anys s’estan donant cada volta més indicis que ens permeten parlar, sense pecar d’optimisme, de la existència d’un “pluralisme sense eclecticisme” bo i manllevant la dita de Jean-Bernard Racine, recollida així mateix per Ortega. Si bé potser encara no ha quedat reflectit a les principals revistes acadèmiques, allò de cert és que les actituds entre els diversos “contendents” comença a canviar, de manera que es reconeixen els aspectes positius i la vàlua dels conceptes aportats pels diversos enfocaments; es troben punts de convergència i de complementarietat entre metodologies irreconciliables fins fa quatre dies; es reassumeixen i reinterpreten, des de les perspectives més diverses, els conceptes clau que unifiquen la geografia (espai, lloc, paisatge, regió); es dóna, en definitiva, un reconeixement explícit que ningú no té la veritat absoluta.