Tal com el mateix autor la defineix, Geografía y cultura no és altra cosa, ni més ni menys, que una “reflexió crítica”. No es tracta pas ni d’una obra erudita ni enciclopèdica. Es tracta, senzillament, d’un assaig crític, el qual traspua una sinceritat que, de tant en tant, arriba a ser agosarada i picant. Estic convençut que és justament el tipus de literatura que més es troba a faltar en el mercat espanyol. Per bé que carregades sovint de certes dosis d’erudició i enciclopedisme, val a dir que abunden les recopilacions i compendis sobre l’evolució i l’estat actual de la nostra disciplina; més migrades són, en canvi, les aportacions innovadores i originals, resultat d’una reflexió i/o autocrítica personals. La raó d’això potser sigui l’elevat risc que comporta aquesta mena de reflexions en veu alta, un risc del qual Nicolás Ortega no s’escapa, malgrat que sembli assumir-lo en la seva totalitat.

Geografía y cultura és una obra agosarada en la mida que, remant contracorrent, reclama i reivindica sense embuts una suposada raison d’être de la geografia refusada durant els darrers decennis, això és la geografia concebuda com un saber veure, com una modalitat de diàleg amb el món en una veritable perspectiva integradora i analògica, capaç de connectar l’universal i el particular, el tot amb les parts. És un punt de vista que exigeix una actitud epistemològica flexible i

oberta, capaç d’integrar elements intel·lectuals, ètics i estètics. Per a l’autor, “el conocimiento geográfico precisa inteligencia y sensibilidad; entraña una concepción del hombre y del mundo más dada a integrar que a segregar. El sujeto debe saber mirar –observar y razonar, sentir e imaginar- para poder hacer inteligible la unidad de lo geográfico: no es una unidad extremadamente definida e impuesta; es una unidad cuya aprehensión y comprensión reclama la plena participación creadora de la subjetividad.” [p. 80]

Nicolás Ortega troba les arrels del seu missatge en l’obra dels creadors de la tradició geogràfica moderna, en l’obra dels grans mestres de les acaballes del segle XIX, influïts tots ells pel moviment romàntic. La voluntat d’unitat, l’esperit integrador, la vocació analògica, l’equilibri entre allò d’empíric i allò de metaempíric, entre l’experiència i la idealitat, entre l’objectiu i el subjectiu, entre la raó i l’emoció, entre la exterioritat i la interioritat, tot es troba en l’obra de Humboldt, Ritter, Kropotkin, Reclus i Vidal de La Blache. S’hi troben, al cap i a la fi, “ciertas claves originales y aun vivas que apuntan a la justificación del conocimiento geográfico, a la genuina razón de ser de la geografía moderna” [65]. Ortega torna als clàssics per a reprendre el fil conductor que hauria de vertebrar el coneixement geogràfic