En primer lloc, Urteaga insisteix en les principals concepcions existents sobre l’explotació de la naturalesa. “Simplificando mucho las cosas, afirma, podríamos decir que la Ilustración reconsidera el triángulo Dios-Hombre-Naturaleza desde una nueva perspectiva”. I, d’aquesta manera, la veneració de l’humanisme per les ‘meravelles de la natura’ es convertirà, de primer antuvi, en una estimació dels recursos naturals i, a més a més, d’acord amb Rousseau, farà de la natura un model educatiu per anar a parar, finalment, en una realitat sotmesa a la influència, certament millorada i progressista, de l’acció humana. En aquest sentit es manifesten pensadors i polítics tan influents com Cabarrús, Manuel Aguirre i Jovellanos.

A continuació, en els capítols següents, centrals i bàsics de l’obra, Urteaga se centra en les idees conservacionistes, no cal dir que minoritàries, que per sobre de tot es referiran a dos ecosistemes complexos: els boscos i el mar. Amb la seva recerca minuciosa i intel·ligent, preludia i anticipa una polèmica, que d’aleshores ençà, ha enfrontat els conservacionistes obsedits per la protecció dels recursos naturals amb els economicistes, per als quals allò fonamental és l’explotació més o menys continuada i destructora de la natura.

En el cas del mar, durant el segle XVIII, la seva explotació va implicar el pas d’un sistema tradicional, fortament controlada pels gremis de mariners i inserit en un mecanisme

de producció quasi medieval i feudal, a unes companyies de pesca de caient capitalista, que amb un major índex de captures van reduir paral·lelament la mà d’obra. Emperò, la introducció i la generalització durant aquest segle de noves arts de pesca, com les xarxes d’arrossegada, les quals van permetre incrementar notablement les captures i l’oferta pesquera, va desfermar una forta polèmica tant social i econòmica com científica. Mentre que per a alguns autors les noves tècniques de pesca suposaven un progrés evident de la indústria humana, i les van defensar acarnissadament per la seva productivitat millor, altres, també prou significats, posaran el crit al cel contra les arts que qualificaran d’exterminadores de les riqueses del mar.

En aquest sentit, Urteaga analitza acuradament l’obra del benedictí Fra Martín Sarmiento, seguidor entusiasta del Pare Feijoo, i en especial de la seva llarga dissertació De los atunes y de sus transmigraciones (1757), escrita per encàrrec del duc de Medina Sidonia, en la qual s’endevina un neguit pregon per les conseqüències negatives de la depredació humana del mar. Així mateix, fa referència als escrits de l’il·lustrat i geògraf gallec José Córnide y Saavedra, relatius especialment a Galícia i als efectes de les noves arts de pesca a la regió, i, finalment, a les tesis conservacionistes exposades en el Diccionario histórico de las artes de pesca (1791-1795), de l’inspector de Marina Antonio Sáñez Reguart.