La preocupació dels geògrafs per la natura i per la seva conservació i defensa és, cada vegada més, una constant dels seus estudis i anàlisis. Per bé que, al cap i a la fi, el fet mateix de considerar la relació entre l’home i el medi implica la ciència geogràfica en aquests plantejaments, com així ha estat durant al llarg de molts segles, a hores d’ara el posicionament del geògraf ha pres una tonalitat reivindicativa i de clar protagonisme. A la geografia espanyola, si més no d’ençà d’alguns treballs de Terán dels anys seixanta, també s’ha difós aquesta modalitat d’encarament amb el medi físic i, entre d’altres, cal destacar els estudis de Luis Urteaga, professor titular de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona. I ho és, en especial, aquesta obra titulada La Tierra esquilmada, la qual arrodoneix treballs antecedents apareguts en bona mesura a la revista barcelonina Geocrítica i que constitueixen la part substantiva de la seva tesi doctoral.

Durant els darrers anys, el segle XVIII s’ha convertit en objecte de preocupació dels estudiosos socials i, potser encara més, dels interessats pel significat d’aquesta època com antecedent de molts dels nostres problemes actuals. En aquest cas, el de la tensió entre humans i natura i, sobretot, de la defensa d’un medi físic cada volta més afectat i, àdhuc, deteriorat per l’acció de la societat humana, una societat en que la Natura és en essència una simple font de recursos per a una Humanitat en la que l’eficàcia i l’èxit immediat s’ha convertit en l’objectiu gairebé exclusiu, sobretot des d’una òptica

economicista de tall liberal i capitalista. És arran d’això que n’ha resultat la resposta dels estudis ecològics i dels moviments ecologistes, dels quals no caldria dir que no són ni equivalents ni coincidents en els seus mitjans ni en els seus fins, per bé que cada volta siguin menys minoritaris, malgrat que per això no siguin més efectius.

Immersa en aquesta dialèctica entre humans i natura, la Il·lustració enceta un canvi històric. Com assenyala Urteaga, “incluso en España, con un clima cultural en el que la ortodoxia religiosa seguía teniendo un papel de suma importancia, las luces de la razón parecen superar un largo paréntesis dominado por la teología escolástica y diversas manifestaciones de irracionalismo”. I en endavant, el món deixa de veure’s com una cosa estàtica i immòbil, fruit d’un pla diví inescrutable. És d’aquesta manera com el racionalisme il·lustrat introdueix, a poc a poc, idees de canvi i mutació dels éssers vivents que preludien les tesis evolucionistes de la biologia moderna. En paral·lel, els humans, per mitjà de la raó i de la ciència, coneixen la natura, la qual es converteix en llibre que pot ser interrogat, i esdevé en condicions per a dominar-la. En la possibilitat de controlar el món terrestre vivent, que alguns podran qualificar de progressista, no hi manca, tanmateix, cert neguit d’alguns estudiosos pel deteriorament del medi físic i, encara més, pel naixement de determinades creences en l’exigència d’una explotació equilibrada dels recursos naturals i, en definitiva, de la Natura. És en aquest darrer aspecte en el que Urtega posa un èmfasi especial.