A continuació es desenvolupa la segona part de la Geografia General a través de l’anàlisi, en deu capítols i 239 pàgines, de la Geografia Humana. El tractament del poblament, amb les diverses etapes d’ocupació del sòl, es porta a terme a través d’un estudi etnogràfic que recula fins al Paleolític, amb aportacions de l’antropologia i de l’arqueologia, sense oblidar la interpretació de l’evolució de les formes de poblament. L’estudi demogràfic complet i detallat gràficament, posa de relleu l’estructura poblacional de la província, d’una banda, i com a espai de recepció d’immigrants, de l’altra.

Ciutats i viles són objecte d’un altre capítol en el qual es descriu el fet urbà bo i assenyalant l’elevat percentatge de nuclis de població existents a la província. El procés d’urbanització ha experimentat un increment continuat, el qual és atribuït al creixement vegetatiu de les ciutats, a l’absorció de població rural o semiurbana de les seves àrees d’influència, i per la incorporació d’immigrats extraprovincials atrets per les diverses possibilitats industrials i turístiques que ofereix la província. L’emplaçament de les ciutats i les seves plantes urbanes mostren una clara dependència topogràfica, amb un desenvolupament al llarg de determinat eixos de comunicació tradicionals. La descripció tipològica, així com la representació mitjançant croquis, plànols, fotografies aèries i mapes topogràfics a escales diverses, reblen la solidesa del capítol.

Un capítol breu, però dens en contingut, és el dedicat a l’evolució de la propietat agrària del sector estudiat en el marc del conjunt de la regió valenciana. S’hi reafirma l’excepció notòria del cas valencià en relació amb l’afirmació generalitzada de la supervivència del domini eminent, per transformació del senyor en propietari ordinari, en una estructura de propietat latifundista en aquells llocs on la senyoria era àmplia i extensa. En el cas del País Valencià, segons afirma el professor Gil Olcina, això no va tenir lloc atesa la forta preferència dels nobles i els eclesiàstics pel contracte emfitèutic o establiment com a forma jurídica d’explotació agrícola. La redempció d’aquests censos emfitèutics, amb totes les vicissituds possibles que es descriuen, constitueix el factor primordial en la configuració de les estructures de propietat del sòl a la província alacantina i de tot el territori valencià.

L’agricultura de l’àmbit, amb les limitacions que imposa la irregularitat de les precipitacions i la consegüent aleatorietat de les collites, es troba molt mediatitzada per les reserves hídriques dels sòls, la qual cosa fa necessària l’aplicació d’un sistema de regadiu complex. L’estudi de la producció agrària ens mostra la seva orientació vers el mercat i, en especial, cap a l’exportació. Queda ben palesa la diversitat agrícola d’una banda a altra de la província en funció dels sectors de secà i regadiu, així com dels sistemes de conreu emprats.