Classifica les tipologies principals de costes i les repassa en un recorregut detallat de tot el litoral valencià. Un excel·lent aparell cartogràfic proporcionen una visió gràfica molt clara. Les costes baixes dominen des de Benicàssim fins a Dènia, arenoses a la província de València i amb predomini de palets a la de Castelló. Els penya-segats apareixen en alguns sectors de Castelló i entre Dènia i Benidorm, lloc en el qual les muntanyes bètiques s’aboquen al mar.

La temàtica geomorfològica també abasta una descripció dels trets físics sobresortints del país litoral, dels municipis costaners agrupats, en concret, per comarques: Baix Maestrat, Plana Septentrional, Plana Meridional, Baix Palància, Horta de València, Ribera Baixa del Xúquer, Conca de la Safor, Marquesat de Dènia, la Marina, Camp d’Alacant, Baix Vinalopó i Baix Segura. Sense entrar ara en la polèmica de la divisió comarcal valenciana, ja massa agrejada, hem de dir que la denominació de “Plana Septentrional” no ens fa el pes.

L’estudi que es fa dels fons marins a frec de la costa, i de la consideració detallada de les comptades i escarransides illes valencianes, és una novetat. El medi físic es completa amb uns apunts climatològics sobre la dinàmica atmosfèrica, els elements del clima i un esquema de les varietats climàtiques comarcals.

La síntesi de geografia humana s’obre amb l’estudi de la població i de la seva ubicació en el litoral. La costa valenciana ha estat més poblada que l’interior de sempre, gairebé com una manifestació de la dualitat fisiogràfica i econòmica del país. El creixement modern és unànime i regular a la majoria de les comarques, llevat del Marquesat de Dènia i la Marina, estancades des de 1900 fins a 1960. El ritme demogràfic de 1857 a 1960 és analitzat atentament en relació amb les peculiaritats de cada comarca. La població dispersa, poc important a Castelló excepte a la zona regada pel Millars, ateny un notable protagonisme, malgrat el declivi recent, a València, a la Marina i encara més a Elx i Oriola.

L’autor dedica força espai a l’anàlisi, breu però sucós, dels nuclis urbans litorals per la seva evolució, funcions i fesomia. No és limita pas a les ciutats principals –València, Alacant i Castelló--, sinó que s’estén a la majoria de les localitats costaneres: Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Borriana, Almassora, Sagunt i el seu port, Sueca i Cullera, Gandia, Oliva, Tabernes, Benidorm, la Vila-Joiosa, Elx, Oriola, Torrevella i Guardamar. En la valorització econòmica del litoral valencià hi ha dos temes tractats amb gran encert: la pesca i el turisme. En canvi, el resum de l’activitat agrària i industrial de la façana marítima ens sembla un pèl pobre. Mereixeria un desenvolupament major.