La darrera obra del professor Rosselló Verger constitueix una mostra esplèndida d’allò que cal exigir d’una síntesi geogràfica. Alhora és una provatura, realment afortunada, d’aconseguir una obra de divulgació sense minoració de profunditat científica.

Consta de dues parts prou ben definides. En primer lloc presenta un estudi en profunditat de la morfologia costanera del País Valencià. És fruit d’una llarga recerca personal de l’autor en base a un treball de camp extens i primmirat. En el prefaci ens anuncia un llibre específic i de més ampli abast sobre la morfologia de les costes valencianes. En segon lloc, Rosselló efectua una síntesi de l’ocupació humana i de les activitats econòmiques a l’escenari litoral. Recupera moltes dades d’investigacions diverses sobre València sense oblidar donar una bona colla d’opinions i dictàmens personals. En ambdós casos, el de l’anàlisi morfològica i la visió de conjunt de geografia humana, el llibre excel·leix en valor.

El treball s’enceta per la configuració costanera i en considera els seus factors determinants. Repassa les línies tectòniques i els materials geològics, amb el predomini successiu, de nord a sud, del cretaci, triàsic, cretàcic i terciari inferior. La importància concedida al quaternari és fonamental i, més

concretament, al glacis abassegador que rodola de la muntanya al mar, sobretot a Castelló i a la part central d’Alacant (Benidorm), amb la formació sovintejada de petites cingleres costaneres de menys de cinc metres.

Analitza tot seguit l’acció de les marees, els vents, l’onatge i les corrents marines. Són els vents més forts del nord-est, i no pas els dominants, els que actuen amb més eficàcia; l’onatge resultant, en batre la costa obliquament, és el factor bàsic en la deriva litoral nord-sud, decisiva per a la morfologia costanera.

Un capítol ple d’observacions directes i, de retruc, de notícies històriques, és l’esmerçat a l’evolució del litoral. S’observa l’avanç de la costa, amb el gran treball d’acumulació que han portat a terme els rius, especialment el Túria, el Xúquer, el Palància i el Millars; però també ens fa adonar de l’atac i del retrocés de la costa en la part nord, la qual cosa ja havia estat assenyalada pel sempre clarivident Cavanilles a finals de segle XVIII. Rosselló planteja acuradament el difícil problema de la subsidència i emersió per concloure amb una “hipòtesi provisional de treball”: predomini de la subsidència quaternària a l’arc valencià, amb possibles pulsacions positives, en una de les quals sembla que ens trobem (v. I, p. 53).