contrari, allà on la capa detrítica no existia o no tenia la potència suficient, els rius s’adaptaren a l’estructura del terreny. És així com, costat per costat a uns cursos fluvials que se sobreposen a l’estructura bo i tallant plecs en forma de clus, se’n troben altres que segueixen la direcció que els manen els plecs, és a dir, són cursos subseqüents.

La deformació prequaternària també anima l’erosió de tots els cingles de les falles formades de fa poc, en especial als horsts hercinians. La tipologia erosiva d’ambient àrid que s’imposa en iniciar-se el Quaternari mena a la formació de pediments per retrocés de la cinglera de falla. Els rius, d’altra banda, en encaixar-se, desfan els plecs, i molt sovint és l’erosió diferencial la que origina inversions de relleu, moles i foies, les quals són altres elements del relleu actual.

Com a resultat d’aquesta gènesi, la Sierra de Albarracín abasta les unitats morfològiques següents:

1. El sector central o del Tajo superior, amb relleus apalatxians.
2. La zona de la Paramera calcària de Pozondón.
3. La zona de foies i moles de Checa, Frías i Jabalhoyas.
4. La zona de relleus residuals de quarsites en massissos residuals deformats.

5. La graderia tectònica, les formes tabulars i de rebliment de la fossa del Túria i del Jiloca.