de la Sierra del Tremedal (1.920 metres), el de la Sierra Carbonera (1.537 metres) i el del Collado de la Plata (1.513 metres). Entre massissos resten retalls de superfície d’erosió finipontiana, la qual penetra Castella endins per l’oest, mentre que per l’est es trenca en una graonada, a voltes d’alguns centenars de metres, per la qual es baixa a la fossa de Jiloca.

La base estructural de la Sierra de Albarracín és formada per terrenys silurians, sense que fins a hores d’ara s’hagin pogut trobar terrenys més antics, malgrat que la seva existència no queda pas descartada, atesa la potència del Cambrià a la branca aragonesa del Sistema Ibèric.

Els materials paleozoics que formen els massissos de la Sierra de Albarracín es van dipositar en el geosinclinal mediterrani, el qual envaïa l’actual Península Ibèrica durant bona part del Càmbric. Són materials plegats durant les fases de l’orogènia herciniana en una serralada que en temps pretriàsics va ser esmolada a l’estat de peneplana, la qual va ser fossilitzada per materials mesozoics que encara avui atenyen potències de l’ordre dels 600 als 1.350 metres.

Els materials mesozoics que fossilitzaven la peneplana pretriàsica van ser afectats, al seu torn, per plegaments alpídics d’edat paleògena, de ben segur previndovonians. És així com va sorgir un relleu estructural de tipologia saxònica (plec i fractura), en la qual quedarien involucrats alguns massissos paleozoics. Com havia passat en el cas de la serralada hercínica, el relleu alpídic va ser

reduït a l’estat de peneplana --la peneplana finipontiana--, de manera que el relleu actual és el resultat de les deformacions i fractures d’aquella.

En època prequaternària s’esdevé la deformació tan assenyalada de la peneplana finipontiana: un moviment de curvatura molt ampli deforma l’eix de la serralada, la qual ateny la major elevació en la seva part central, alhora que altre bombaments de radi menor, algunes fractures antigues que es rejoveneixen i altres de novelles compliquen el conjunt del relleu. En resum, l’acció dels moviments quaternaris produeix els efectes següents:

1. Bombament de la peneplana finipontiana.
2. Aixecament dels horsts hercinians.
3. Enfonsament de la fosa de Terol.
4. Plegament dels materials terciaris de Terol.

A partir d’aquest moment el modelat del relleu és el resultat de l’erosió diferencial. La primera conseqüència del moviment de surrecció de la Sierra de Albarracín és la reactivació de l’erosió. La formació de grans dipòsits detrítics de tipologia de raña, que en alguns casos s’estenen sobre el pontià, fossilitzen les falles aparegudes de fa poc. Alhora la xarxa hidrogràfica s’encaixa per donar lloc al relleu actual. L’encaixament de la xarxa fluvial no va ser la mateixa arreu. En aquells indrets on la peneplana era recoberta per una capa detrítica potent, els rius enfonsarien el seu curs amb la consegüent superposició a l’estructura antiga. Ans al