general, roman estabulat durant sis o set mesos durant els quals viu a base del pinso emmagatzemat. Per més gran que sigui la previsió i la dimensió dels estables, s’imposa, per necessitat ineluctable, la reducció del nombre de caps abans del recolliment hivernal. És per això que el mes de novembre és l’època de les grans matances als escorxadors i el de les fires més concorregudes. La vida del Baix Canadà al complet s’ajusta als tombants de la intempèrie de manera tan estreta que d’una estació a altra pot semblar veure ambients i països completament diferents. L’encabaner imposat per l’hivern, ultra afavorir el sentiment familiar i social, promou activitats ben variades que reverteixen en la vida domèstica.

Els dos capítols que Deffontaines dedica a la circulació hivernal per terra, aigua i aire amb ribets d’exhaustivitat són del més gran interès. Demostra com l’imperi de la neu matisa la viabilitat a pleret. La municipalització de la neu i la taxa de la neu es van imposar molt aviat en els nuclis de població. És un impost de quantia variable fixada cada any segons la neu caiguda durant el precedent. Al Quebec oscil·la entre cinquanta centaus i un dòlar per cada peu de gruix. L’autor conclou la seva visió del Baix Canadà amb aquests mots: “la vida antiga d’hivern és en plena transformació; la

calefacció de les llars ha canviat molt, atès com la fusta ja no hi té el paper primordial i el carbó i el petroli (mazout) la relleven a ritme creixent; el treball dels bosquerols ha canviat notablement. La indústria forestal tendeix a singularitzar-se. Quant a la circulació, el manteniment de les carreteres sempre obertes impedeix l’aïllament hivernal i la ràdio i la televisió s’immisceixen en la intimitat de les vetllades al voltant de la llar; l’abundor de queviures i d’aliments comprats fora ha minorat els treballs de preparació cara l’hivern; el refrigerador ha tancat el caveau del rebost i suprimit la indústria rural del gel. El Canadà francès no estarà a punt de perdre el seu hivern després d’haver reeixit en la lluita secular? És un progrés qui-sap-lo, però també és un perill!”.

Deffontaines dedica els darrers capítols a l’hivern de les praderies canadenques, al del Canadà temperat del Pacífic i al del Canadà interior dels Territoris, amb els efectes de cadascun, creadors de quadres de vida i de paisatge ben diferents dels que són propis del Baix Canadà. Aquest llibre d’interès innegable es clou amb reflexions generals sobre els hiverns a altres àmbits terraqüis i a la seva geografia humana. [Amando Melón; ressenya publicada a Estudios Geográficos, 71 (1958), p. 328-330; versió catalana de P. Alegre (2010)]