L’interès, la novetat i la sensibilitat geogràfica traspuen de manera espontània en l’últim llibre de Deffontaines. És un número, el 27, de l’acreditada col·lecció de geografia humana, en la qual Deffontaines junyeix la seva activitat directiva amb la d’autor d’algunes publicacions de la sèrie. A més a més de la citada, també han sortit de la seva ploma L’homme et la forêt i Géographie et religions. Florida i fecunda és la ploma de Deffontaines. Això, afegit a la seva extensa formació científica i la seva pregona penetració per a descobrir relacions i concomitàncies inadvertides per altres, assegura lectors i èxit als seus llibres. Deffontaines és un geògraf en el qual prenen còrpora les qualitats populars de l’escola francesa, les que es van fixar per primera vegada en les pàgines immortals dels Reclus, les que permeten redactar llibres científics i de divulgació de lectura fàcil, les que estimulen i obren nous horitzons als estudiosos, i les que van fer possible empeltar el coneixement geogràfic en el món més estès de l’anomenada cultura general.

Plàsticament, amb detalls quantitatius i d’impressions personals, singularitza l’hivern, el terrible i inesperat hivern que arriba després de les altes temperatures estivals, del Canadà del Sant Llorenç o Baix Canadà. El francocanadenc, procedent de la França oceànica de assuaujada tebior, és pot definir com l’home que ha triomfat sobre l’hivern americà. Prou dura que va ser l’ensopegada amb aquest medi hostil per als homes de Cartier i seguidors en l’obra inicial d’exploració i colonització. Va ser aleshores quan s’encunyaren les dites pejoratives referides al Canadà. “Cal tenir sang d’aiguardent, cos de bronze i ulls de vidre per a resistir els seus freds”. “Una terra maleïda, terra de Caïm, un país de dimonis, ... fa feredat”. En aquella època feia estralls el mal de terre, atribuït a efluvis malèvols, i que no era altra cosa que una avitaminosi. Cartier anota, en referència a l’any 1536: “Dels cent deu que érem, no en quedàvem ni deu d’estalvis i, tant és així, que no n’hi havia cap que pogués socórrer l’altri. Un fet ben trist”. Deffontaines també recorda que durant la primera hivernada de Champlain a l’illa de Sainte Croix, a Acàdia, el 1605, de setanta-nou mariners, trenta-cinc van morir de la maladie de terre.