La peremptorietat de la lluita per l’acomodament a l’hivern al Baix Canadà ha modelat algunes qualitats positives d’una ètnia de selecció, la dels francocanadencs. Per a resoldre les necessitats vitals primàries (habitatge, vestit i aliment) contra el fred, els colons van treure partit tant dels usos i costums ancestrals del seu país d’origen com de l’observació de les dels indis. Nogensmenys, el cicle d’ocupacions i gèneres de vida d’aquests estava determinat d’igual manera pel rude i nivós hivern. Les facetes diverses d’aquesta lluita i acomodament són estudiades per Deffontaines en altres tants capítols plens de suc i bruc, acompanyats d’il·lustracions gràfiques adients, algunes de les quals sorgides de la seva mà de dibuixant tan hàbil.

En primer lloc es refereix al problema de la casa, per a la qual el poble indígena no va poder oferir cap lliçó de profit. Els hàbits i costum del Vieux Pays, pel que fa a materials, estructura i aparell, van declinar a poc a poc davant dels imposats per la realitat i la conveniència. El mateix podem dir pel que fa a la calefacció de la llar. La casa, el redós agradable durant el llarg hivern (encabane), s’imposa com a reina de la vida i la dona com a reina de la casa. A les seves feines normals d’administració i bon govern se li afegeixen els treballs i les ocupacions en determinada artesania domèstica.

Entre altres coses, la mestressa de casa ha de cuitar per l’adreç del vestuari de la família, assumpte prou difícil de resoldre durant molts anys atesa la migradesa o carestia de teixits de cotó i llana. L’aprofitament de la roba es va imposar al màxim. Després d’haver estat “marejades” i retirades d’ús se n’“aprofitaven” pedaços per a confegir peces matusseres i ordinàries. Aquestes robes multicolors s’anomenaven catalanes. Al Canadà actual encara s’aplica aquesta adjectivació, ens conta Deffontaines, per a designar peces de roba confeccionades amb retalls de vestits usats de cotó o de llana.

El rebost, el celler de queviures per a l’hivern, és de gran importància en la vida rural del Baix Canadà. La conservació de la carn, fumada o gelada, no és preocupant; sí que ho és, en canvi, la conservació dels vegetals collits durant l’estació temperada. Va caldre la construcció de balmes (el caveau o légumier) per a resguardar-los, amb un tractament deferent i vigilància ininterrompuda.

Deffontaines estudia l’agricultura i la ramaderia en funció del ritme de les estacions, estiu i hivern. El període vegetatiu resta limitat a cent dies o menys. El Baix Canadà cau de ple en la tipologia de països de blat de tardor, de l’estació en la qual es fa la sementera, tal com passa al Vieux Pays dels francocanadencs. El bestiar, vacum en