Aquest llibret no constitueix un estudi ampli i prolix de la geografia urbana de Granollers, sinó una visió sintètica dels principals trets geogràfics i històrics de la localitat, d’acord amb la finalitat acordada a la col·lecció que enceta aquest llibre de Salvador Llobet. Volem suposar que només es tracta d’un resum de l’abundós material que referent a la ciutat deu tenir recollit i elaborat l’autor de ben segur.

Granollers es troba enclavat a la depressió Prelitoral catalana, en el sector oriental de la comarca del Vallès. La influencia marítima és considerable (la temperatura mitjana del sexenni 1933-37 + 1940 és de 14,7º; la humitat relativa és notable, amb oscil·lacions que van de 70,8 el juny al 81,3 el novembre, segons dades dels anys 1940-41). El promig anyal de precipitacions és de 600,9 mm (anys 1926-36 + 1939-40), amb un mínim, no gaire acusat, a l’estiu (un 18 per cent del total). La població s’ha emplaçat sobre una terrassa fluvial, la de 8 m, del Congost, just a la cruïlla de tres camins romans: la Via Augusta que, procedent del Portús i Gerunda, feia cap a Tarraco; la que baixava per la vall del Congost, i la que del nucli costaner d’Iluro

s’endinsava vers l’interior de Catalunya. Diverses troballes romanes demostren l’existència de Granollers a aquella època. Les primeres referències documentals són del segle X. Cap a mitjans del segle XI ja existia un important mercat la qual cosa li dóna caràcter de vila comercial. Existeixen vestigis de l’església romànica construïda durant aquesta centúria o en la següent.

Al llarg de l’edat mitjana i primers segles de la moderna la població segueix creixent lentament sense perdre els trets apuntats abans; el 1376 s’hi registren 173 focs (segons les Corts de Cervera); el 1553, 209 focs; el 1717 hi havia 341 caps de família. Va tenir, potser, un primer cinyell emmurallat ja a finals del segle XIII. Però allò que ofereix més interès, des del punt de vista urbanístic, és el que es va construir a partir de 1366. Durant el segle XVI, la vila va prendre volada, amb creixement extramurs al llarg de l’antiga carretera que de nord a sud creuava la població. Bones proves de la ufana d’aquesta època són la construcció, entre els anys 1578 i 1587, de l’església i convent de Sant Francesc i de la Porxada, la llotja de contractació de grans.