No puc repassar en detall totes les fites de l’evolució del mapa de Menorca aportades per Tomàs Vidal en el seu text tan ben documentat i d’exposició metòdica i concloent. Prova que els britànics van cartografiar Menorca molt acuradament des de 1708, tot i que “hi ha una espessa teranyina de manca d’informació i de sorprenents malentesos sobre el particular tot i que es conserven peces manuscrites abundants i precioses.” [317] La recerca de Tomàs Vidal ha permès desentrellar-la i aclarir els veritables papers representats per la publicació de John Armstrong (1752) i de l’estela de reproduccions de Bellin (1740) com a imatges primigènies de l’illa. Ni l’un ni l’altre no poden passar ni com a capdavanters ni com a originals.

En entrar en possessió de Menorca, els britànics van aixecar un primer mapa geomètric de l’illa sencera. No es conserva pas. És possible que se n’adjuntés una còpia a l’informe que sobre l’illa va efectuar el comissionat reial Henry Neal el 1713. Allò de cert i palpable d’aquest document són les còpies manuscrites a escala menor conservades als arxius londinencs. De forma encara més simplificada i empetitida, va ser imprès per afegir a la història de l’illa publicada per Armstrong molts anys després (1752), quan l’original ja havia estat superat per altres. En efecte, el 1733 els britànics van aixecar un nou mapa més detallat i fidel encara sota la direcció de l’enginyer militar John Hargrave. Tampoc ha estat possible localitzar-ne l’original. Però les còpies franceses revelen l’alta qualitat de la seva factura. T. Cournut, un veritable cartògraf free

lance molt actiu durant la segona meitat de segle, el va reelaborar a fons en sengles mapes manuscrits, l’un amb informació de caràcter militar, l’altre amb usos del sòl. “Aquest mapa civil és d’una extraordinària bellesa formal, una pintura ‘hiperrealista’ menys fidedigna del que aparenta, però tan eloqüent que sembla una fotografia aèria a color.” [342] Era difícilment superable i és “per això, podríem dir que la història bàsica de la cartografia setcentista de l’illa de Menorca acaba aquí, devers 1764.” [344] Les variants del mapa de Hargrave per Cournut van ser impreses a Londres el 1780 en dues edicions independents. L’autor assenyala que la coincidència de dues edicions simultànies només pot respondre a una demanda local menorquina considerable.

Tomàs Vidal clou el capítol amb un recordatori dels dos grans mapes mallorquins setcentistes. De l’editat per iniciativa del cardenal Despuig (1786), compilat en l’estela del mapa de Vicenç Mut de 1683, en destaca la seva gran riquesa toponímica, per bé que si “no fou una gran aportació a la ciència, sí que va ser una eina molt útil i, fins i tot, patriòtica.”[353] En aquest context, la carta marítima de Mallorca aixecada de cap i de nou per Tofiño i publicada el mateix any que el mapa de Despuig presenta ja el perfil contemporani de l’illa gràcies a l’aplicació dels procediments topogràfics i geodèsics més avançats de l’època. Una semblança biogràfica de Felip Bauzà i Cañas (1764-1834), marí i cartògraf de renom internacional, posa el punt i final del capítol. [Pau Alegre, novembre de 2010]