Amb aquest volum tercer, la Història de la Ciència a les Illes Balears arriba a un tombant decisiu en l’evolució de la cultura occidental, el conegut amb el nom d’Il·lustració, el qual presenta manifestacions prou singulars a Mallorca i Menorca, més i tot, possiblement, que no pas a altres àmbits de la monarquia hispànica. Com assenyalen els directors del volum a la introducció, “s’ha de tenir en compte que una illa, en una època que les connexions terrestres eren poques i molt deficients, estava millor comunicada amb el seu entorn que molts de territoris continentals,” [22], sense oblidar, al llarg de tot el volum, que Menorca, sota sobirania britànica i francesa durant gran part del segle, encara va tenir oportunitats més assenyalades que no pas Mallorca per a rebre i aplicar les novetats científiques proclamades a París, a Londres i a altres capitals culturals europees. Així mateix, els curadors descriuen l’estratificació social balear al segle XVIII en la perspectiva d’endevinar-hi la permeabilitat cultural que oferia en relació amb aquelles novetats. A grans trets, l’obertura al món dels espais insulars i la receptivitat dels avenços en clau social vénen a ser les guies sobre els quals discorren els deu capítols de l’obra. No m’entretindré a revisar-los un per un. En el context d’aquest web, bastarà remarcar-ne els aspectes o les temàtiques que poden tenir més interès geogràfic.

En els capítols esmerçats a les ciències físiques i naturals, així com a la medicina, redactats en bona mida per J. M. Vidal Hernández, sovintegen les referències a la gran difusió experimentada pel corrent mèdic neohipocràtic o ambientalista difós a Europa durant la segona meitat del segle XVII. “Aquest corrent, basat en un dels llibres del corpus hipocràtic, maldava per correlacionar les malalties típiques d’una població amb el clima del seu territori, les característiques físiques i biològiques del medi i els costums vitals dels habitants.” La qual cosa “pressuposava un coneixement gairebé enciclopèdic del món, perquè, seguint els consells hipocràtics, els metges, per exercir a una població havien d’observar tant els malalts com la regió.” [20] La formació d’herbaris, les observacions meteorològiques sistemàtiques, les enquestes territorials, etc., van ser endegades en aquest sentit per metges, apotecaris i altres professionals que avui en diríem liberals, en activitats de recerca aplicada que anirien a parar en les topografies mèdiques vuitcentistes. És amb aquest objectiu com varen efectuar-se les primeres observacions meteorològiques regulars a les Balears de les quals tenim notícia, les del cirurgià escocès George Cleghorn, acantonat a Menorca com a facultatiu militar durant diversos anys de mitjan segle. La mateixa intencionalitat va impulsar les de Joan Bals