No tots els invents de paraules són, no obstant això, tant feliços com el que donà nom al llibre. És el cas, en la meva opinió, d’aquest invent dels “territoriantes” per anomenar a tota aquesta gent que fa ús d’un territori, però no de forma constant en el temps, sinó obrint pas a múltiples situacions inestables, com les dels usuaris d’un espai únicament durant el dia, el cap de setmana, etc. El concepte és necessari precisar-lo (encara que no era necessari arribar -com es fa- a considerar-lo com una fase evolucionada del flâneur, aquell que constituïa un dels punts nodals de la definició del món modern), però no crec (ni espero) que la lletja paraula pensada per personalitzar-ho tingui èxit.

Aquesta idea que ja no s’ha de pensar només en els residents a temps total de la ciutat (no només la gent que hi viu, sinó també la gent que hi passa) és una de les bàsiques per anar arrodonint la idea d’una urbs profundament canviada respecte els models pretèrits. El títol del segon capítol del llibre és, en aquest sentit, significatiu: “La ciudad multiplicada, la ciudad de los territoriantes”. S’hi descriu l’aparició d’espais “como centros comerciales, museos metropolitanos, parques temáticos, o estaciones intermodales y aeropuertos, donde el área de shopping es cada vez más importante” i s’hi diu que aquests espais “se configuran como puntos del territorio que organizan los flujos de movilidad a escala regional (...)” (p. 47), ensems que, per altra banda, s’hi diu que “Venecia centro storico o Las Vegas, con

150.000 visitantes cada fin de semana, no son más que inmensas playas de movilidad, gigantescas áreas de duty-free que en poco se diferencian de los aeropuertos hub...” (p. 48). Una confusió el del món que s’ha creat que fa, segons Francesc Muñoz, que cada vegada sigui més difícil distingir entre els projectes urbans i els projectes d’infraestructures i especializació comercial. Tot va donant pas a la existència d’un procés pel qual “el espacio se reduce a su imagen”, amb la qual cosa els espais es fan “reproducibles y reproducidos por doquier” (p. 51). Ara ja “ciudades con historia y cultura diferentes y localizadas en lugares diversos están produciendo un tipo de paisaje estandarizado y común. Aparece así un tipo de urbanización banal del territorio(...). La urbanalización se refiere a (...) cómo fragmentos de ciudades son actualmente reproducidos, replicados, clonados en otras”, (p. 51-52).

Segons Muñoz, les polítiques urbanes, íntimament lligades a un liberalisme en expansió, han tingut un paper important en aquesta evolució: “De la intervención urbana concebida como un instrumento para regenerar la ciudad se ha pasado a un discurso orientado hacia la participación especializada de la ciudad en los mercados globales de producción y consumo” (p. 55). Es fa ressò del concepte de Venturi, que ha vist en la festivalització (fires, jocs olímpics, però també espais de producció, per a l’oci i el consum) un element per al