Josep Ramoneda, en la cloenda d’un recent congrés d’urbanisme al CCCB, assenyalava l’habilitat de Francesc Muñoz per titular, per donar noms a les coses. Sense cap mena de dubte, aquesta feliç paraula / concepte, “urbanalització”, tenia part important en la fama adquirida.

És veritat que les coses banals ens estan envaint per tot arreu: cinema, televisió, literatura, música, disseny, treball i, també, el propi àmbit físic que ens rodeja. I ara, a més, sentim i veiem la utilització del qualificatiu banal cada dia al televisor i sobretot al diari i a les revistes. Però en el moment en què va sortir aquest llibre no era ben bé així, i la caracterització de bona part de l’urbanisme actual sota aquest concepte de cosa banal, de forma inusitada ens posava nom a tot una tendència que, de forma conscient o inconscient, sentíem que ens anava ofegant.

Malgrat la seva relativament petita envergadura (215 pàgines), el llibre de Francesc Muñoz, professor de Geografia Urbana a la Universitat Autònoma de Barcelona, intenta ser un detallat compendi sobre el tema, de tal forma que, després de llegit, un té la sensació d’haver llegit en realitat diversos llibres. Uns quants parlarien del gir i les tendències dels últims anys en el desenvolupament dels territoris urbans pel planeta. Un altre se centraria a pintar la recent evolució de quatre específiques urbs del món. Finalment, un últim opuscle aprofundiria en aquest concepte de la urbanalització com a resum consistent d’una situació. Però, anem a pams.

Ja al prefaci de l’obra Francesc Muñoz defineix aquest neologisme. Parla d’“un tipo de urbanización banal del territorio, que se puede repetir y replicar en lugares diferentes” (p. 12), o d’un fenomen “similar e intercambiable, de igual forma que los contenidos de todas las parrillas televisivas del mundo se parecen entre sí o que los almuerzos que se sirven en los vuelos aéreos son un producto igualmente genérico y que no pertenece a ningún lugar concreto” (també p. 12).

El primer capítol de l’obra (“1.000 territorios en deconstrucción”) comença a efectuar la fotografia d’una situació que s’ha anat desenfocant en els últims temps. Fent un petit recorregut històric, Muñoz arriba a veure l’existència d’un món on “ciudad y producción dejaban (...) de ser conceptos equivalentes” (p. 16) i constata l’explosió d’activitats que no respecten fronteres, com feien tradicionalment. Per altra part, dedica unes quantes pàgines a seguir els esforços que es detecten en les publicacions del sector per donar nom visual a les formes que va prenent l’evolució de les zones urbanes. De les taques d’oli s’ha passat en poc temps al bateig del terme (de Deleuze / Guattari) potser més encertat per als nous models: rizoma. Tot per constatar el desconcert que apareix a finals del anys 80, quan els tradicionals conceptes de ciutat queden ja molt estrets. El que està clar és que, en temps de desconcert davant del canvi de processos als quals ja ens havíem acostumat, un llibre com aquest ajuda a ordenar idees, ens torna a situar.