Pau Vila, Josep Iglésies, Oriol de Bolòs, Francesc Beato, Josep M. Panareda, a més a més de Mateu i Giral ja esmentat. Aquesta primera part del llibre s’arrodoneix amb un petit, i ben aconseguit, assaig de Maribel Pedrol, directora de l’Espai Cultural del Museu de l’Aigua dels Canals d’Urgell (**), sobre els paral·lelismes i les divergències entre el somni vuitcentista del Canal i el de l’estany amb un peu en el tercer mil·lenni.

Una breu entrevista amb Ramon Maria Guiu, alcalde d’Ivars d’Urgell als anys noranta, serveix de pròleg a un dilatat article de Toni Costa, director tècnic del Consorci de l’Estany, qui en un article amè, que vol arribar a la comprensió de tothom, presenta allò que ja ens ofereix l’estany. Són les dues aportacions de la segona part del llibre. El nou estany deu molt a Guiu. Des del seu càrrec va moure cel i terra per tornar les aigües, i tot allò que li va associat, allà d’on van ser foragitades per l’afany de lucre d’uns magnats propers al dictador de l’època. I ho va aconseguir. El 2004 es va començar el negament de l’antiga cubeta endorreica ocupada per conreus de cereals durant més de cinquanta anys. A les darreries de 2006, quan l’entrevistaven, faltava ben poc per a l’ompliment total. Des d’una de les talaies d’observació de la fauna lacustre recuperada, podia manifestar ben justament: “encara que amb un cert pudor, veig l’estany com un fill. Amb virtuts i defectes com totes les obres fruit de l’acció de l’home. [...] Per ara, però, crec que les coses van prou bé. [...] Passejar per la riba de l’estany una tarda de tardor, en el moment de la posta de sol, és un dels

espectacles més plens i emotius de què podem gaudir a totes les comarques del pla de Lleida.” [83-84]

La tercera part reuneix set textos de tants altres autors, amb registres comunicatius que van de la memòria científica fins al conte de creació literària, tots ells sense perdre de vista el nou estany. L’enfila Jordi Sargatal tot portant la seva seducció per l’aigua a entroncar l’experiència urgellenca amb la que ell mateix va menar als Aiguamolls de l’Empordà temps enrere. Amb un títol que tira pel dret, sense concessions al lirisme, “La fauna vertebrada de l’estany d’Ivars i Vila-sana durant el procés de recuperació (2003-2006)”, Francesc Moncasí relata d’una manera planera i atractiva, és a dir pedagògica –“un estany no és una peixera”–, el retorn espontani d’un gran nombre d’espècies presents al llac abans de l’assecament. El balanç diacrònic és possible perquè l’ecòleg Ramon Margalef ens va llegar la relació dels que hi havia als anys quaranta del segle vint en un parell d’articles impagables publicats a la revista Ilerda. Les possibilitats econòmiques que encara amaga el nou espai són analitzades per Ignasi Aldomà, en el vessant agroindustrial, i per Joan Torrent i Eduard Ribes, en el vessant turístic. L’evocació literària del passat és glossada per Carles Porta en “Les veus de l’estany” i Josep Vallverdú universalitza les seves experiències lacunars en “Anys i panys d’estanys.”

Amb molt d’encert, i qualque mancança, aquest llibre acompleix els objectius que es proposava: donar a conèixer l’estany d’Ivars i Vila-sana com un record del que havia estat, una lliçó sobre el procés de recuperació i un devessall de promeses per a l’esdevenidor. [Pau Alegre, octubre de 2010]