"No hi ha precedents a Europa, i possiblement tampoc a la resta del món, d’un projecte de recuperació com el de l’estany, [...] i per aquest motiu es va plantejar la necessitat de recollir en un llibre les il·lusions de la gent que van viure i veure l’estany quan era un punt d’atracció i de turisme incipient o de reflectir els sentiments de desencís de quan es va dessecar. On quedés palesa aquesta part de la història passada però també de l’actual, amb tot el procés que s’ha seguit per fer-ne possible la recuperació i les línies de futur en les quals es treballa perquè esdevingui un referent en el nostre país." [8]

M’he permès reproduir aquest dilatat fragment de la presentació del llibre de Joan Reñé, president del Consorci de l’estany d’Ivars i Vila-sana (*), perquè resumeix de ple el doble objectiu perseguit per aquest recull d’aportacions endreçades per l’historiador Josep M. Solé i Sabaté: ser testimoni de la ferma voluntat dels urgellencs per a recuperar aquell àmbit lacustre que els va ser arrabassat en un ambient polític que no deixava escletxes per a impedir-ho, d’una banda, i, de l’altra, oferir l’experiència de la recuperació a altres col·lectius engrescats amb delits semblants per tal que puguin alliçonar-s’hi.

A més a més del pròleg del coordinador, el llibre aplega catorze textos de tretze autors, i una autora, els quals han estat repartits en tres grans parts: l’ahir, la recuperació i el nou estany. És a dir, el que havia estat l’estany abans del dessecament efectuat el 1949-50, el resseguit de les iniciatives, les gestions i els fets acomplerts d’ençà la dècada dels anys noranta del segle passat, per a refer-lo, i, finalment, allò que n’espera la societat urgellenca per a l’esdevenidor. L’obra és profusament il·lustrada amb fotografies actuals i d’època, així com, on cal, amb mapes, diagrames i taules fora text. El conjunt, imprès, relligat i enquadernat molt acuradament, és una bella mostra de publicació de divulgació de molt bon to.

La part retrospectiva s’enceta amb la recuperació de la memòria de la sociabilitat i cultura col·lectiva viscuda al voltant i dintre el llac per Joan Bellmunt, veí d’Ivars, en els anys precedents a la seva desaparició. El professor Jaume Mateu desfà l’equívoc de considerar l’estany com una mena de safareig sobreeixidor de les aigües del Canal a partir de 1860. Demostra la seva existència, de ben segur amb una superfície menor i algun assecament ocasional, des de dates molt reculades amb dades documentals que es remunten fins a l’alta edat mitjana. L’article de Francesc Pascual és una aportació que, sense pretensions de registre acadèmic, facilita les referències i el valor de manta bibliografia dedicada a l’estany. Entre moltes d’altres d’interès, hi hem trobat obres de diversos consocis: Lluís Solé, Max Cahner,