El tractat dels Pirineus, signat per Felip IV i Lluís XIV el 1659, va oficialitzar la consideració de la carena topogràfica pirinenca com la frontera natural entre els reialmes llurs, contra la vigorosa unitat social i econòmica que fins aleshores la serralada havia constituït en diversos segments del seu recorregut. Els intercanvis immemorials, amistosos o no, entre les comunitats de les seves valls, esteses a banda i banda de la carena divisòria de vessants, van quedar arraconats en ser imposat un esquema fisiogràfic com a barrera de pas reglamentat entre París i Madrid. Però, vana il·lusió, les successives comissions de límits que hauran de concretar la demarcació de la frontera sobre el terreny, toparan, una i altra vegada, amb els interessos transcareners de les comunitats locals basques, bearneses, gascones, llenguadocianes, aragoneses i catalanes, i, en molt casos, hi hauran d’acomodar el traçat. Així, al capítol 3, en presentar aquesta tensió entre interessos locals i dicteris globals, s’endevina prou bé l’eix que seguirà l’obra en endavant, és a dir, com bona part de les reiterades desviacions dels 685 quilòmetres de frontera estesa des de la desembocadura del Bidasoa fins al cap de Cervera, al Vallespir, respecte la línia de cresta

topogràfica i hidrogràfica, es poden explicar per la persistència de les reclamacions de les comunitats de vall.

Així doncs, el gruix de l’obra [capítol 4, p. 69-154] rau en la descripció del traçat efectiu de la frontera en relació amb la línia de carena de la serralada, tal i com va ser delimitada pels treballs de la comissió de límits efectuats entre els anys 1853 i 1868, els quals quedarien oficialitzats en els anomenats Tractats de Límits de Baiona, signats pels estats espanyol i francès en set tongades, corresponents a altres set segments de frontera, entre els anys 1856 i 1868. Val a dir que els intents de demarcació anteriors, un parell del segle XVII, havien quedat en no res. Més enrere encara, el conveni de 1660 que va concretar el repartiment de la Cerdanya i la permanència de l’enclavament de Llívia, no va ser tant de demarcació com d’assignació política de territoris i, d’aleshores ençà, l’assignació espanyola de la Val d’Aran no ha estat objecte de discussió, com tampoc ho ha estat la situació axiomàtica dels Comtats catalans al nord dels Pirineus. En fi, els treballs de la comissió de límits de mitjans segle XIX va demarcar la frontera tal i com encara la coneixem avui.