La fascinació per les fronteres –pels efectes de tota mena que susciten– ve de lluny i continua ben viva a les nostres societats. Tant és així que han estat recreades des d’una gran diversitat de perspectives, des de les purament artístiques, qui no recorda la metàfora de frontera a El ángel exterminador de Luis Buñuel, fins a les rabiosament esotèriques. El context especulatiu del llibre del físic i geògraf Joan Capdevila sobre la història de la frontera hispanofrancesa se situa plenament en el domini de l’estudi científic mitjançant la formulació d’uns objectius de treball clars, l’aplegament exhaustiu i crític de la documentació que fa al cas i la presentació d’uns resultats raonats. Aclarit això, però, cal remarcar que Capdevila toca molt de peus a terra. Si més no, les nombroses fotografies de la seva autoria del rosari de les 663 mollons, piràmides i monòlits que jalonen la línia fronterera, són testimoni d’haver recorregut i inspeccionat detingudament bona part de la línia de demarcació.

En el dos primers capítols s’introdueixen els aspectes metodològics que van guiar la recerca, així com les significacions del terme “frontera” des de diverses perspectives: històriques, lingüístiques, antropològiques, etc., totes les quals reforcen, al capdavall, la

transcendència del mot en el sentit que li és més propi, el geopolític. En efecte, les fronteres, i la hispanofrancesa n’és un exemple resplendent, defineixen el límit de l’exercici de la sobirania i és en aquest sentit com seran enteses al llarg de l’obra. És així com les fronteres són fixades per mitjà de disposicions convencionals, negociades entre els estats limítrofs, sobre la base de consideracions de natura, sobretot, política. I és per això mateix que l’autor ha vetllat per mantenir la narració en el context històric general adequat.

D’aquests capítols introductoris i contextualitzadors, convé retenir, en especial, la proposta de periodització de la materialització dels límits fronterers [p. 30-31]. La fixació de les fronteres comporten, en general, tres etapes successives en el temps: l’assignació territorial política, normalment formalitzada mitjançant un tractat en el qual els límits només són indicats a grans trets; la delimitació de caràcter tècnic, que concreta la seva disposició sobre el terreny; i l’amollonament, o fitació material del límit fronterer sobre el terreny amb senyals tangibles. Normalment, tant la delimitació com la fitació produeixen documentació escrita i cartogràfica amb abundor.