exercís una acció normativa més efectiva, ens diu Armand Puig, l'altre director de la col·lecció. Però qui l'any 1832 volgués emprendre en català una operació tan difícil com aquesta (d'una obra de temàtica i llengua allunyades de l'època dels lectors) no comptava sinó amb un diccionari molt poc segur de 1803 (Esteve-Bellvitges-Juglà) i una gramàtica més patriòtica que tècnicament fiable de 1813 (Ballot). La resta depenia de la intuïció i de la sensibilitat del traductor. Afegim-hi que l'esmentat diccionari (i molts altres de més tardans) acceptava la llengua tal com es trobava aleshores, amb una gran quantitat de castellanismes que es donaven per integrats al català. Prat és fruit d'aquest ambient i cal valorar-lo en conseqüència, sobretot si no tenia cap intenció literària. Els il·lustro el text.

"He parlat, oh Teòfilo, en lo meu primer tractat, de totes les coses que Jesús començà a fer [...] fins al dia en què, després d'haver instruït [...] als apòstols [...], fou rebut en lo alt" (Ac 1,1). Aquí veiem el complement directe amb a i la construcció en lo alt, que avui no admetríem.

"Perquè escrit està en lo llibre dels Salms: "Quédia deserta sa habitació i no hi haja qui habítia en ella" (Ac 1,20). Els subjuntius quédia ‘quedi' i habítia ‘habiti', que en aquella època encara vacil·laven, eren recomanacions de Puigblanch.

"I vingué de repente un ruido del cel, com una ratxada de vent, que omplí tota la casa a on estaven ells sentats" (Ac 2,1). A les notes, de repente es considera un llatinisme (en llatí és l'adverbi repente). En canvi, ruido i sentats ja han de ser castellanismes i el primer avui ens xocaria. Però a la seva vora hi ha el mot ben castís ratxada.

Prat coneix bé la llengua i evita l'abús dels possessius (tradueix Aperiam os meum per Obriré la boca) i de les passives (diu No vullau judicar, si no voleu que us judíquien on el llatí deia ut non iudicemini, en passiva); i sap trobar el mot precís contemporani: per a faber dóna menestral i per a navigare usa la bella frase fer-se a la vela.

[Joan Solà; ressenya publicada a l'Avui els dies 8 i 15 de maig de 2008]