és el proposat per Marc Bloch ja fa anys: el pagès ric que dóna lloc a un comerciant o un professional liberal el qual aspirarà, i sovint aconseguirà, l'ennobliment.

L'Església, el crèdit i la usura a Cervera en el segle XVIII és el tema del capítol quart, brillant a no poder més. La Comunitat de preveres de la parròquia venia a ser l'entitat financera dels sectors econòmics més poderosos i influents políticament a la ciutat, juntament amb el grup de capellans sotmesos a patrons de fundacions els quals administraven les rendes. La documentació conservada sobre creació i gestió dels censals parroquials, ingent, ha permès fer a l'autor una estimació de pensions anyals generades i capitals esmerçats. En el pitjor dels supòsits del recompte, la seva magnitud se situa per sobre del valor monetari de totes les cases encadastrades el 1745 i poc inferior al preu global de les terres del terme segons el mateix document fiscal.

En definitiva, l'Església en el seu conjunt, un 3% de la població de Cervera a la segona meitat del segle XVIII, posseïa més del 12% del valor de tot el terme. Són les mesures incontrovertibles del seu poder: "no solament no era una altra cosa al marge dels rics i poderosos, sinó que funcionava com a òrgan

col·lectiu dels grups dominants de la ciutat capaç, en el terreny cultural com en el polític i econòmic, d'assegurar fermament llur reproducció i perpetuació" [250].

I el punt d'arribada: la Catalunya pobra. El capítol cinquè i darrer del llibre, per bé que el més extens, tracta d'esbrinar el perquè de la marginació de Cervera i la Segarra en l'arrencada industrial catalana. Deixant de banda els tòpics del determinisme geogràfic i de la noció d'"endarreriment" separada i independent de la de "progrés" o "modernització", Tello avança en el marc de la "modernització" catalana com a "model de desenvolupament econòmic que només és capaç de produir riquesa polaritzant-la --socialment i geogràfica-- el qual és, a la vegada, també un model de subdesenvolupament" [275]. El sistema de policultiu forçat, la mancança de sistemes de regadiu eficaços, els desequilibris agro-pecuaris i forestals --provocats en aquest cas per l'ampliació del conreu--, la insuficiència clamorosa d'adobs, són els punts cardinals de "canvis mediambientals, lents però implacables, que provoca la mateixa activitat econòmica humana. El medi ambient d'una zona deixa aleshores de tenir història, es 'naturalitza' i esdevé una dada fixa i externa als homes." [371]