L'aportació d'Eduard Riu-Barrera sobre la consideració del patrimoni monumental i la formació de museus té una relació molt estreta amb una part de la vasta exposició de Pilar Vélez i insisteix en el retard d'aquelles preocupacions respecte al desenvolupament francès i la dependència catalana respecte al focus cultural hegemònic per excel·lència: París.

Si indubtablement la reavaluació del patrimoni arquitectònic heretat, sobretot el de l'Edat Mitjana, fou a la llarga un dels ingredients per a la configuració del paisatge de la Barcelona vuitcentista, a la primera meitat del segle XIX, abans de l'enderroc de les muralles i a l'espera del gran canvi d'escala que representaria l'Eixample, la transformació urbana es produí, com al segle XVIII, a escala de detall i generalment amb una gran discreció. Isabel Moretó analitza els canvis subtils que amaga el rètol convencional de ”neoclassicisme” a partir d'un exemple concret lligat a la primera reforma interior – carrer de Ferran –, i els relaciona amb el mestratge d'Antoni Celles a l'escola sufragada per la Junta de Comerç, institució tanmateix inclinada a afavorir una estandartització que, a Barcelona, hauria d'esperar el triomf d'Ildefons Cerdà. Salvador García Fortes, per la seva banda, sotmet a anàlisi les noves formes d'ornamentació de les façanes barcelonines, amb l'emergència –entre altres elements– dels característics

relleus ceràmics que han quedat associats al denominat ”neoclassicisme romàntic” i que obeeixen a unes ordenances d'edificació que, com les implantades el 1771, continuaven sent summament restrictives en aquesta matèria. Rosa Creixell i Teresa M. Sala invoquen el secret familiar per parlar-nos de la configuració de l'arquitectura com a espai domèstic a propòsit de la cèlebre família dels Gònima-Janer, originada en un dels principals fabricants cotoners barcelonins de la darreria del segle XVIII. L'aportació de Dolors Llopart versa sobre dos dels escultors més característics de l'època romàntica, Ramon Amadeu i Domènec Talarn, com a autors de les figures de pessebre tan característiques dels ambients domèstics barcelonins.

La darrera de les aportacions del volum, deguda a Joaquim Ma. Puigvert, versa sobre la constitució del districte universitari de Barcelona dins l'esquema centralitzat característic de l'Espanya liberal de l'etapa postrevolucionaria, i presenta amb claredat un fet que cal tenir present a l'hora d'abordar les peculiaritats i dèficits de la cultura barcelonina i catalana –des de la literatura a la ciència, passant per les arts plàstiques i la mateixa arquitectura– a l'època romàntica: la definició explícita de la capital de Catalunya com a nucli d'interès estrictament provincial i subsidiari del gran centre madrileny. [Ramon Grau]