com un fenomen estrictament literari. En aquest sentit, les aportacions primàries de la Renaixença – reivindicació de la llengua autòctona, elaboració d'una literatura culta entroncada amb el romanticisme europeu i recuperació de la memòria històrica – no són avaluades pels seus efectes immediats, sinó vistes a la llum d'un objectiu plenament coherent amb les necessitats de la societat catalana sorgida de la doble revolució política i econòmica: la construcció de la imatge literària de Barcelona com a expressió d'una col·lectivitat dirigida per la burgesia i abocada al progrés econòmic a través del culte al treball. La comparança entre els Jocs Florals de 1859 i els de maig de 1868, que precediren de poc la Revolució Gloriosa, permet marcar la significació del tombant de 1868 i presentar la maduració progressiva del moviment, que havia de rebrotar més tard sota les formes de modernisme i de noucentisme.

Però si l'exploració de les novetats revolucionàries mereix la màxima atenció quan es vol caracteritzar l'època respecte als temps anteriors al daltabaix de 1808-1814, les continuïtats no són menys remarcables, tant en el registre popular com en el registre culte. L'aportació d'Àlvar Maduell ens mostra la

persistència, fins ben entrat el vuitcents, d'una literatura popular en llengua catalana, d'origen rural i que no passa pel tràmit de la impremta. La d'Anna Gudayol i Eulàlia Miralles, en canvi, ens parla d'un dels projectes d'alta cultura – per excel·lència – que s'arrossega des de mitjan segle XVIII i que no arribarà a port, és a dir a la impremta, fins l'època romàntica: el diccionari d'autors catalans de Torres Amat.

També heretat de l'etapa setcentista, el Diario de Barcelona queda vinculat, arran de la peripècia política dels anys de l'ocupació napoleònica, a la figura d'Antoni Brusi, estudiada per Jaume Guillamet, que ens la presenta com a ben representativa de la renovada importància que l'edició i els editors havien de tenir a partir d'aquell moment. L'impuls de la indústria editorial permeté que afloressin a la llum pública activitats difícils de documentar per a etapes històriques anteriors. Claudi Fuster i Sobrepere ens presenta un inventari amb pretensions d'exhaustivitat de les revistes sobre música publicades a Barcelona fins a l'any 1868, i això ens permet de veure el procés d'estabilització d'aquest tipus de publicacions, que coincideix amb la florida del romanticisme.