El desenvolupament del Congrés va fer palès una vegada més –per si calia– que les fronteres que establim entre diferents facetes de la vida històrica –economia, cultura, política, etc.– no passen de ser artificis justificats per les necessitats de l'estudi. Resseguir amb un cert detall la història d'una col•lectivitat com la Barcelona dels anys 1808-1868, amb una dimensió que no sobrepassava el quart de milió d'habitants cap al final del període, i fortament jerarquitzada, vol dir trobar els mateixos noms de persones, unes vegades com a empresaris, unes altres com a polítics en exercici, i també com a agents actius en l'esfera de la producció i el consum de cultura. I de fet, és que la introducció d'innovacions tecnològiques o d'un ideari polític no són, per damunt de tot, fenòmens culturals?

Encapçala el present volum el text de la ponència signada per Pilar Vélez, que hi fa un seguiment sistemàtic dels efectes de la penetració de l’ideari romàntic europeu en l’ampli territori de les arts a la Catalunya postrevolucionària. D’una banda, aquestes foren sacsejades per les destruccions lligades a la revolució política liberal, que atiaren la nostàlgia historicista, amb conseqüències tant en l’àmbit de la consideració de les obres del passat com en l’esfera de la nova

producció. La consciència emergent del valor històric irrepetible de les obres d'art heretades produí els primers programes públics de conservació del patrimoni moble i immoble, així com el nou impuls del col·leccionisme privat. Al mateix temps, el prestigi assolit per la història en perill d'obliteració dóna lloc a la substitució dels temes i les formes neoclàssics – atemporals – en profit de les reminiscències medievals amb regust neocatòlic i nacionalista, tant en les arts plàstiques com en l'arquitectura. I d'altra banda, les transformacions lligades a la revolució industrial plantejaren nous reptes als artistes, amb el debat a l'entorn del disseny dels objectes útils o ornamentals produïts per la indústria, i oferiren oportunitats de desenvolupament inèdites, entre les quals Vélez destaca les innovacions en l'esfera de les arts gràfiques – en particular, l'adveniment de la litografia – per la seva gran contribució a la difusió social de l'imaginari romàntic.

La segona de les ponències del Congrés incorporades en aquest volum, deguda a Margarida Casacuberta, explora el controvertit i, tanmateix, inevitable concepte de ”renaixenca”, presentat aquí com un moviment cultural d'abast ampli i repercussions duradores, més que no pas