"L'esgotament i la contaminació del recurs començarà a obrir pas a la segona meitat del segle a la necessitat de considerar i preservar el cicle de l'aigua en un conjunt", la qual cosa donarà pas a un intervencionisme creixent de l'administració pública en l'afer sense contestar, però, la propietat de l'aigua tot i no ser altra cosa que una regalia, abans del 1879, i de l'administració liberal a partir d'aquella data amb les lleis d'aigües. Tot això, i més, s'explica al capítol final, “Planificar l'ús, evitar l'abús” [165-206], el qual ve a ser el de conclusió del llibre. El quadre de les planes 169 i 170 és especialment aclaridor de l'evolució de la planificació en matèria hidràulica, des del Pla Gasset de 1902 fins al

PHN de 2001. I es fa menció especial de la tasca efectuada per Victoriano Muñoz Oms (Lleida, 1900-2000), l'enginyer de camins que dissenyà i va tirar endavant l'aprofitament integral de la Noguera Ribagorçana i del transvasament d'aigües pirinenques cap a Barcelona (Pla Porcioles 1957). Ignasi Aldomà, al capdavall, no és pas gaire optimista sobre la possibilitat d'una racionalització dels usos de l'aigua concedits als propietaris: "Malgrat les disposicions legals anteriors, el segle XXI comença amb un magre garbuix de drets i concessions que fa molt difícil i improbable el control i la regulació del cicle de l'aigua" [168].
[Pau Alegre]