La proposta del llibre, això és "comprendre les tendències que marquen l'ús i la gestió de l'aigua en la darrera centúria" [13], es recolza en les observacions contemporànies de canvi climàtic en la mida com aquesta tendència ambiental terràqüia també ha provocat canvis ineluctables en la circulació global de les aigües, tot i que, com l'autor manifesta a darrera hora, "encara no es disposa de la perspectiva suficient com per poder brandar l'alteració del cicle de l'aigua com un dels fets històrics cabdals del segle XX" [214]. Així, "es fa difícil vaticinar fins a quin punt es compliran a l'escala d'un territori com Catalunya les amenaces de secada que es desprenen d'un canvi climàtic cada cop més confirmat" [13], en el benentès que la secada podria arribar a provocar la reducció d'un quaranta per cent dels recursos hídrics del Principat. És per això, doncs, "que al costat de la conquesta de l'aigua que magnifica l'esforç humà del segle XX, s'ha dibuixat una sèrie d'amenaces que a hores d'ara presenten un futur fosc i un desenllaç ben imprevisible" [214]. En aquest topant més acotat, el professor Ignasi Aldomà ens exposarà una bona colla de "fets històrics cabdals del segle XX" al llarg del llibre.

Així, la batalla per l'aigua ha estat un dels fets sobresortints del segle XX, fins arribar als límits de l'explotació dels recursos hídrics en el cicle natural de l'aigua així com el seu empobriment general malgrat millores puntuals de la seva qualitat. Pels nostres verals, la pressió popular contra el Plan Hidrológico Nacional (PHN) de 2001 és l'episodi més conegut i exemplar. Però no és pas un cas singular. És així perquè "l'aigua acompleix sobre la Terra un cicle ben travat en el qual la sort de les parts no deixa de dependre mai de la sort del conjunt" [11]. Limitats a una perspectiva mediterrània, a la qual es referirà repetidament l'autor, els conflictes per l'aigua, no pas gens creatius, esquitxen l’àmbit amb sang fins més enllà dels seus confins amb ribets de paisatge crepuscular. Pregunteu-ho als palestins. Però no cal pas buscar tres peus al gat. És molt senzill: la distribució geogràfica de l'aigua és desigual i les terres de la Mediterrània no en surten gaire ben parades amb l'afegit d'un quants mesos de l'any en els quals l'evaporació resulta ser molt superior a l'aigua precipitada. La lluita és servida i no pas sempre guanya el més fort.