Abans d'entrar en les consideracions sobre l'enunciat de la pregunta que centra la jornada d'avui, crec justificat començar per donar algunes dades que delimitin i posin en context el territori de referència, el Pirineu. Perquè, de quin Pirineu parlem? Del dilatat massís pirinenc que va del cap de Creus al riu Bidasoa? De la vessant sudpirinenca de la serralada, tan contrastada amb la vessant francesa? Dels Pirineus catalans? I dins d'aquests, del Pirineu que defineix la Llei d'alta muntanya, integrat per deu comarques, de la Val d'Aran a la Garrotxa; o de l'Alt Pirineu, integrat per les sis comarques més nord-occidentals i base territorial del que ha de ser la futura vegueria pirinenca? La qüestió no és banal i tampoc erudita, ni pel que fa al contingut de la jornada d'avui ni, en general, pel que fa als referents amb què cadascú delimita i associa aquest complex territori muntanyenc: Quin paisatge ens ve al cap? Quina economia? Quins sistemes de vida?

Per bé que sempre és important fer referència a aquest tradicional reduccionisme, entenc que aquesta és avui una consideració menor i que el Pirineu al qual ens referirem té més a veure amb el percebut i definit per les persones i les seves xarxes de relació social que no amb l'establert per les lleis

politicoterritorials. Tanmateix, i senzillament a tall il·lustratiu, donaré algunes dades referides a l'Alt Pirineu, el territori format per les comarques de la Cerdanya, l'Alt Urgell, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, l'Alta Ribagorça i la Val d'Aran.

L'Alt Pirineu i Aran destaca per ser la regió —dins dels set àmbits en què el Pla territorial estructura Catalunya— més extensa i menys poblada: comprèn el 18% de la superfície del territori mentre que només té l'1% de la població. Ambdós fets deriven en una baixa densitat de població (12,2 hab./ km²), molt allunyada de la mitjana catalana, que se situa en els 217,9 hab./ km². És l'evidencia més palesa dels greus desequilibris territorials que existeixen a Catalunya i del paper que hi tenen assignat els Pirineus.

Aquests recursos demogràfics, a més, es troben atomitzats sobre el territori, en més de 601 nuclis de població segons l'Idescat. Uns nuclis amb un emplaçament, una dinàmica i unes dimensions molt contrastats. A totes les comarques la capital concentra més de la meitat de la població, dues o tres subcapitals n'acumulen l'altre 25%, mentre que la quarta part restant es dispersa en una munió de pobles, alguns dels quals encara lluiten