El segle XVIII és el de la creixença i la vigoria del poble. Unes dades del 1764 demostren que de les 70 pagesies que integraven el terme, només 4 van poder disposar de més del 50 per 100 de la collita, un cop deduïdes les parts dominicals, de sembra i d'alimentació; 22 van disposar-ne d'un 25 a un 50 per 100; 21 només d'un 21 per 100, i la resta no en va tenir suficient amb la collita. Llavors un jornaler guanyava 7 sous diaris, la meitat en efectiu i fa resta per a la vida. Els 7 sous eren, aproximadament, el valor d'un pa gros i una lliura de carn. La inestabilitat i la misèria caracteritzen el segle XIX, amb un excedent humà –la població passa d'un miler a 2.800 habitants, de 1800 a 1900– i la gairebé constant alteració de la normalitat amb guerres, aldarulls i bullangues. Durant els primers anys del segle XX, el binomi al·luvió-regadiu comença a donar resultats òptims: les collites se succeeixen amb una fertilitat de vegades extraordinària, afavorides per la

difusió dels adobs químics. A partir del 1920, el Prat comença a experimentar la influència de la industrialització en gran escala –La Papelera Española, La Seda de Barcelona- cosa que motivaria el primer al·luvió humà de no catalans. De 1920 a 1930, la població passa de 3.700 a 6.700 habitants, mentre el camp comença a especialitzar-se en hortalisses, verdures i fruiters, sobretot, i, ja als nostres anys, l'enciam i l'escarola. Per la seva part, l'Aeroport va eixamplant-se progressivament, fins a ocupar, als nostres dies, una quarta part del terme municipal.

Jaume Codina ha tingut l'encert de combinar harmoniosament l'erudició, la capacitat de síntesi i la claredat expositiva. Per les planes del seu llibre desfilen mil anys de la història del Prat de Llobregat, sense que ni per un moment decaigui l'interès de la lectura. [Joan Reglà, Serra d'Or, any IV, núm. 10, octubre de 1967; pp. 65 i 67]