Després d'una introducció, dedicada a l'examen de les constants geogràfiques i històriques –la terra i el clima, els homes, el treball i la mentalitat–, l'autor periodifica la trajectòria històrica del Delta de la manera següent: infantesa (des del segle X a la meitat del XIV); pubertat (de mitjan segle XIV a mitjan segle XVI); adolescència (de 1556 a la darreria del segle XVII); joventut (de 1689 a 1920); i maduresa (a partir de 1920). Deixeu que posi en relleu, en primer lloc, un aspecte especialment interessant i significatiu per a mi. En el marc general de la història de l'Occident europeu –i, naturalment, també en el de la d'Espanya, amb major intensitat a Catalunya que a Castella– és ben clara avui una recuperació en tots els ordres (després de la crisi del Sis-cents) al final del segle XVII (recuperació econòmica amb la reaparició de l'or, constitució de la ciència moderna, el cant del cigne de l'absolutisme de Lluïs XIV, el "neoforalisme" de Carles II a Espanya). Doncs bé: Jaume Codina, sense sortir del Delta del Llobregat, situa precisament l'any 1689 –quan el Prat assoleix la plena emancipació de tota tutoria aliena– el trànsit de l'adolescència a la joventut.

La primera notícia històrica correspon a l'any 965, quan un fidel cristià de Sant Boi, Martí, donava al monestir de Sant Cugat les terres que posseïa en el Delta, a l'estany de Llanera –un derivat del llatí Lacunaria, terra de llacs. Al segle XII s'imposa la el nom de Prat per a batejar definitivament la catifa verdosa d'aquells camps i estanys. Els homes han de lluitar aferrissadament amb una natura ben sovint hostil: riuades i febres, mentre hom procedeix als imprescindibles desguassos, a les comunicacions –la barca, sobretot– i al conreu del blat, que a poc a poc s'imposa a la vinya. I, com a complement indispensable, la pesca amb la fitora –anguiles, tenques, sabogues, rèmols– i la caça. Per a l'autor, l'establiment d'una taula de carnisseria pública al començament del segle XV, en un lloc molt estratègic –l'extrem Nord de l'illa dels Banyols– condiciona la resta, segons aquest esquema: carnisseria, església, hostal, plaça, poble. La vida és curta, i la gent va renovant-se contínuament, com si hi hagués també un al·luvió humà paral·lel al de les terres del riu. L'afirmació del poble al final del segle XVII i al començament del XVIII és aconseguida per una gent la meitat de la qual no era nascuda al lloc, i la resta hi tenia unes arrels més aviat estantisses, de dues generacions com màxim.