Resultarà incontrovertible afirmar que en els darrers decennis la geografia nordamericana i la britànica han posat les fites del carrerany geogràfic a països els quals eren tradicionalment apartats de l'òrbita cultural anglosaxona. És clar que això que ha passat en el domini de la geografia també ha succeït en el d'altres ciències socials i, no caldria dir-ho, en el de les experimentals. Aquest llibre pretén facilitar el coneixement de l'evolució de la geografia anglosaxona des dels anys vint del nostre segle fins al moment actual a universitaris i lectors interessats en el desenvolupament d'aquesta disciplina. Aquest coneixement no resulta sempre pas fàcil, no només a causa de problemes de llengua sinó també de context cultural. Tal objectiu es pretén assolir per dues vies. En primer lloc, mitjançant la presentació breu del context en el qual s'escolaren els canvis d'escoles i paradigmes en la geografia anglosaxona durant el període esmentat. En segon lloc, per l'oferiment d'una selecció d'articles significatius de cada enfocament, traduïts íntegrament. En total seran catorze. Aquesta és la part fonamental de l'obra, concebuda sobre la base que és imprescindible deixar que els autors protagonistes de l'evolució que pretenem il•lustrar s'expressin per ells mateixos. La selecció inclou treballs tan de caient teòric

com empíric atès que ambdues vessants són importants per a satisfer la comprensió pregona de cada escola. Val a dir que és una repassada general i que, per això mateix, no pretén ésser exhaustiva. He procurat que la tria fos representativa tot i que, com és natural, la selecció resulta esbiaixada per la meva pròpia valoració del relleu dels diversos corrents i àdhuc pel meu pas per dos departaments nordamericans (Berkeley i Clark).

L'esquema no ha estat establert pel sol criteri històric, sinó que les quatre parts del llibre corresponen més aviat a canvis de paradigma els quals han motivat alteracions substancials dels enfocaments preexistents. No serà de més remarcar que el desballestament d'una ruptura no significa que sigui assumida pel conjunt dels geògrafs la producció dels quals ha estat d'una continuïtat prou evident; en aquest sentit, la història d'una disciplina no pot reduir-se a un simple enfilall de paradigmes. La noció que els canvis es produeixen de forma abrupta i que s'enlaira pràcticament d'una tabula rasa em sembla d'admissió difícil; resulta més assenyat, i sobretot, més avingut amb l'observació, parlar d'evolució i no pas de revolució per a esbandir la història de la geografia, si més no de gran part d'aquesta història.