No cal dubtar que és a la tercera part on Horacio Capel deixa la millor mostra de la seva erudició i capacitat d’anàlisi transdiciplinària. La configuració del jardí, el reflex d’aquest espai de les innovacions tècniques i canvis que se succeeixen en les estructures socials, polítiques i culturals, així com la incidència del jardí en el disseny urbà i, més endavant, territorial, són l’objecte d’estudi d’aquesta tercera part. El desenvolupament i la significació de l’art de la jardineria, la contraposició històrica entre el jardí formal i el jardí informal, i la descripció detallada de la seva organització i evolució, configuren un text suggeridor i de notable transcendència per a algun dels debats actuals sobre la intervenció i conservació del paisatge i del seu paper en l’ordenació del territori. Ens sembla, tanmateix, que pesa massa en el conjunt del volum amb l’agreujant de mancar-li ponts explícits de relació amb la resta de les parts que el formen. Potser per l’interès del text i l’amplitud amb la qual és tractat el tema hauria estat justificat dedicar-li un volum específic.

L’origen de l’urbanisme racionalista, el seu desenvolupament i les conseqüències de la seva implantació en la configuració de l’espai urbà són les temàtiques desenvolupades a la quarta part. En els seus capítols reapareixen amb força renovada les línies de treball desenvolupades pel professor Capel en els

seus primers treballs. La necessitat d’ordenar els forts creixements, de racionalitzar la demanda de sòl per part d’usos diversos i, per sobre de tot, el problema de l’habitatge, centren l’exposició i enfocament de l’autor. No deixa de ser curiós que el capítol adquireixi més aviat el carés d’una història de l’urbanisme (història del pensament urbanístic) que no pas el d’una anàlisi de la forma urbana produïda pels supòsits racionalistes. Potser això sigui a causa de l’interès que Capel manifesta en destacar les grans aportacions que el moviment modern realitza en planejament urbà i matisar, així, les crítiques de les quals és objecte tan sovintejat en els nostres dies.

I, finalment, la cinquena de les parts, en la qual s’estudien els teixits urbans, tasca ardida com n’hi ha poques, s’esbandeix en cinquanta-set pàgines comptades. L’anàlisi dels barris vells, les parcel•lacions privades legals, l’autoconstrucció i el barraquisme, els barris de la ciutat jardí i les noves tipologies de la ciutat difusa són els apartats objecte d’exposició en aquest darrer capítol. S’hi apleguen una bona colla d’aportacions realitzades tant a l’àmbit espanyol com en l’hispanoamericà. La claredat de l’exposició i la riquesa de les variables posades en joc, a través de la presentació del marc històric que plana sobre cada tipologia de teixit, mena a un discurs atractiu i suggeridor el qual, al capdavall, per acotat, queda curt.