En efecte, una de les peces de l'esquema marxista sobre el desenvolupament del capitalisme a l'agricultura que resultava més difícil d'encaixar amb la realitat catalana, era el supòsit que existia una clara tendència a la concentració de la propietat territorial i el consegüent procés de proletarització. És freqüent l'afirmació que Catalunya compta amb una de les agricultures més pròsperes de la península sense que s'hagi consolidat una gran propietat, ja que l'explotació pagesa era considerada dominant. Aquesta afirmació ha estat i continua estant un dels tòpics més arrelats. Doncs bé, la investigació d'Helena Estalella penso que la invalida en gran part.

A través d'un laboriós i sistemàtic buidat de l'amillarament de 1959 de la província de Girona, es constatà l'existència de grans patrimonis que superen les 500 ha, i àdhuc les 1.000, comprovació que contradiu l'afirmació corrent sobre el predomini absolut de la petita i mitjana propietat i la inexistència de grans. Cal assenyalar que s'arriba a aquests resultats quan es depassa el marc municipal i s'agreguen a escala provincial totes les propietats d'un mateix propietari. Així s'evita la falsa imatge que s'obté d'una excessiva fragmentació de la propietat quan els estudis d'amillarament o cadastre es fan a escala municipal. En aquest sentit el treball d'Helena

Estalella presenta una novetat indiscutible: l'anàlisi a nivell de la província es mostra com un mètode més adequat per conèixer l'estructura de la propietat i qüestiona els treballs anteriors fets a escala municipal. Això planteja la necessitat d'articular els diversos investigadors interessats pel tema de la propietat territorial en un projecte comú, ja que només en un treball col·lectiu es pot abordar de forma adequada l'evolució de l'estructura de la propietat a la Catalunya contemporània.

La constatació de l'existència de grans propietats a la província de Girona no condueix evidentment a la conclusió que ens trobem en un règim de propietat similar al de l'Espanya meridional. En primer lloc, els patrimonis territorials d'aquesta província no formen latifundis, sinó que en la major part dels casos estan constituïts per l'acumulació de finques en diversos municipis, encara que, com explica H. Estalella, cada propietari tendeix a concentrar les finques al voltant d'uns municipis determinats; aquests patrimonis no s'han format a la babalà, sinó que obeeixen a una certa lògica i es cohessionen al voltant d'alguns nuclis. En segon lloc, tampoc no es pot oblidar que els patrimonis més extensos tenen una part notable de terres de boscos i monts, tot i que