Sempre m'han semblat banals i sense massa sentit els pròlegs, fruit d'una estrambòtica simbiosi entre els rituals propis del vell sistema artesanal en què els mestres avalaven els recents vinguts a la professió i les modernes tècniques publicitàries, un bon pròleg ajuda a vendre es diu. És cert que hi ha pròlegs que han significat aportacions interessants sobre un determinat tema, però són una excepció, i en tot cas continuo dubtant que sigui la forma més adequada de fer-les. En altres ocasions el gènere es justifica pel fet de tractar-se d'una disciplina nova o sofisticada, o bé d'un autor d'altres àrees culturals, i amb la introducció es poden donar unes claus interpretatives al lector; però freqüentment, la raó fonamental és la presentació en societat d'un autor novell per part del santó, la patum o patumeta corresponent. En aquesta ocasió no es donen cap d'aquestes situacions: ni pretenc fer un assaig ni el tema és desconegut, ni l'autor comença, ni jo tinc crèdit per oficiar de patumeta de torn. Malgrat aquestes reticències, m'he decidit a escriure aquestes ratlles i, si ho faig, és sobretot perquè he compartit amb Helena Estalella l'interès per l'anàlisi de la societat rural catalana, he seguit el seu treball i fins a cert punt es pot entendre com un de més dels comentaris i discussions que vam tenir mentre s'anava perfilant la investigació.

En efecte, des de mitjan dècada dels 70, un grup d'historiadors, economistes, geògrafs, antropòlegs, enginyers i pèrits agrònoms van celebrar tot un seguit de seminaris, debats i discussions que giraven entorn al complex problema del desenvolupament capitalista a l'agricultura. Aquestes sessions van servir per debatre els models interpretatius utilitzats en altres països, afinar els mètodes d'anàlisi i plantejar hipòtesis per a les nostres investigacions que desfessin els mites i tòpics elaborats pel conservadurisme català, i poguessin aportar a l'incipient moviment pagès –eren els anys de creació de la Unió de Pagesos– instruments analítics i ideològics necessaris en les lluites polítiques i socials. En aquest context, el marxisme apareix com el mètode indiscutit i des de Kautsky fins a Lenin i dels galomarxistes als marxistes anglosaxons, constituïen punts de partida obligats i potser més d'una vegada meta d'arribada.

Avui tot això està passant de moda i probablement farà somriure a més d'un, obsessionat per la cultura de la crisi o per un neopositivisme sense problemes, i per ambdós costats s'estarà d'acord per aixecar acta de defunció del marxisme. Però malgrat les limitacions derivades d'un dogmatisme empobridor, penso que les aportacions més interessants sobre la societat rural catalana s'han realitzat des d'aquesta perspectiva metodològica i ideològica, i el llibre d'Helena Estalella n'és un bon exemple.