ferrocarril d’alta velocitat entre Lleida i Barcelona o les polèmiques generades en els diferents aeroports de Catalunya. També es recullen discussions teòriques o resums d’activitats vinculades amb el territori, com el Congrés del Món Rural o el debat sobre el model i la divisió territorial o iniciatives legislatives relacionades, com les lleis de paisatge o equipaments comercials.

La presidenta de la SCOT diu en la presentació que l’Anuari és un projecte consolidat la continuïtat del qual ha quedat garantida gràcies a la implicació i signatura d’un conveni entre l’Institut d’Estudis Catalans, la Diputació de Barcelona i tres departaments de la Generalitat: el de Política Territorial i Obres Públiques; el de Medi Ambient i Habitatge i el de Relacions Institucionals i Participació. També emmarca la filosofia de la publicació en la “nova cultura del territori” perquè al seu parer, l’anàlisi dels conflictes que s’hi recullen hauria de permetre avançar en noves pràctiques de planificació i gestió. Tanmateix, les reflexions fetes per Ulied i Torres quan parlen de la “cultura del no” manifesten la dificultat que els agents implicats en gestionar les transformacions del territori encara troben per assolir aquesta part dels objectius que la nova cultura propugna.

De la introducció d’Andreu Ulied val la pena ressaltar dues idees que sorgeixen de la lectura “entre línies” que fa de les transformacions territorials descrites en l’Anuari. D’una banda pensa que el conflicte que sorgeix en els projectes, en especial aquells que comporten profundes transformacions en els paisatges, pot indicar la creixent incapacitat de polítics i tècnics per a gestionar-los. Aquesta idea enllaça amb el discurs d’en Pere Torres quan relaciona l’aparició del conflicte amb la ineficàcia del model de presa de decisions i proposa avançar cap una cultura de la negociació on les diferents parts haurien de poder dialogar directament entre elles de forma constructiva i amb assoliment i respecte de pactes. Dels projectes de l’Anuari es desprèn la dificultat de desenvolupar qualsevol transformació sense el consens i la negociació entre els agents socials, que cada vegada més opinen sobre el que se’ls proposa. Es podria afegir que potser, com en tants altres camps, algú haurà d’aprendre i prendre el rol de “mediador territorial”... potser des de la neutralitat que se li suposa a un mediador es trobaran amb més agilitat sortides acceptades i acceptables per a tots aquells que han enrocat el projecte en un conflicte sense sortida.