L’autoritat sobre el terreny va ser exercida per l’Alt Comissariat. El capítol cinquè en detalla la seva organització i competències a bastament [145-215]. Com passa en la resta de capítols, l’exposició s’estructura sobre el fons històric de la intervenció militar i els canvis polítics succeïts a la metròpoli. Els organigrames d’encaix i els enllaços de comunicació amb les autoritats delegades del soldà marroquí a Tetuan són de gran interès per la llum que ofereixen al coneixement de l’administració colonial. Aquest interès és superat encara en la descripció, potser massa breu, però ben detallada, de l’imperi jerifià i jalifià en el capítol sisè [217-245].

El darrer capítol [247-341] presenta l’organització territorial de la zona en la doble vessant, l’autòctona i l’espanyola, consubstancial del règim de protectorat. Una duplicitat que afegí encara més complicació a una administració prou estantissa i que no assegurava el domini del territori per a ningú. La divisió en cabiles regides per caids fou la

base de l’organització político-administrativa presidida pel jalifa. Tanmateix, subsistien formes de cohesió prou fortes a nivell purament local. Pel cantó dels ocupants, els districtes d’Intervenció volien ser les unitats de disseminació dels serveis tècnics civils així com de recolzament i control de l’administració de justícia conjunta hispano-jalifiana. El text i els mapes de Villanova aclareixen l’entramat territorial del Protectorat i constitueixen una altra contribució de pes de l’obra.

En les conclusions [343-351], l’autor remarca el caràcter subsidiari de l’esquema organitzatiu espanyol respecte del model francès aplicat a la zona sud del protectorat. A més a més, la inestabilitat dels sistema d’intervenció, com a conseqüència d’una política colonial erràtica per la preeminència militar i els canvis de règim a la metròpoli, no ajudaren a fer bons els objectius ‘civilitzadors’ del Protectorat.
[Pau Alegre]