Ben poca cosa es podia esperar de l’acció “protectora” hispana en saber que més del 90% de la quantitat total del pressupost de l’Estat destinada a la zona fou assignat a despeses militars fins al 1927, any en el qual mercès a la col•laboració francesa s’aconseguí esmorteir la resistència indígena. Per altra banda, com queda certificat per nombrosos testimonis, la corrupció de les autoritats militars, veritables factòtums fins la retirada de 1956, feien impossible el bon fi dels projectes de caire econòmic i social prou laudables sobre el paper. Se’n fa un bon repàs en el capítol tercer [71-119], contextualitzats en les quatre grans etapes en les quals va desenvolupar-se l’acció colonial més enllà de Ceuta i Melilla: la monarquia constitucional, la dictadura de Primo de Rivera, la República i el franquisme.

En els capítols del 4 al 7 s’ataca l’anàlisi de les disposicions oficials que van regir en el Protectorat. Constitueix el nucli fonamental del llibre. José Luis Villanova ha portat a terme un treball meticulós de reconstrucció de l’aparell administratiu colonial a partir tant d’un extens repertori de fonts bibliogràfiques

com, sobretot, de la documentació de primera mà sense explorar i de la qual, confessa, no ha pogut pas esgotar. El resseguit i l’ordenament dels fons específics que sobre el tema hi ha dipositats a l’Arxiu Central de l’Administració d’Alcalà de Henares és una aportació del llibre que cal destacar merescudament.

Els organismes competents per a dirigir des de la Península la política en el Protectorat s’espremen en el capítol quart [121-143]. El pes de l’estament militar, del Ministeri de la Guerra, i de les comandàncies de Ceuta i de Melilla en la primera etapa de la seva història, treu relleu i importància als centres directors de la política africana en el vessant civil, de per si força fragmentats. No va ser fins el 1925, durant la dictadura primoriverista, tan identificada amb el Marroc, quan es procedí a agrupar-los decididament. La Dirección General de Marruecos y Colonias (DGMC), depenent de Presidència del Govern serà la rectora de les decisions d’organització i vigilància del Protectorat. Amb ocultacions momentànies i restauracions passadores, la DGMC subsistirà durant tot el període franquista.