En els darrers anys, han estat nombrosos els treballs publicats en la línia d’aclarir i detallar la intervenció militar i comercial espanyola al Marroc durant la primera meitat del segle XX, i d’abans i tot. La difusió de l’interès pels colonialismes de tota mena en els ambients universitaris internacionals de ciències socials ho ha empès i promocionat decisivament. El llibre que repassarem tot seguit s’emmarca plenament i brillant en aquest corrent acadèmic, més aviat des d’una perspectiva de la ciència de l’administració, però costat per costat amb la de la geografia i la història. El professor José Luis Villanova en féu el tema prioritari de la seva recerca acadèmica, abans i tot de dedicar-li la seva tesi doctoral. És d’aquest document, precisament, del qual ha sortit bona part del text.

Abans d’entrar en el període objecte d’estudi principal, això és des de 1912-13 fins a 1956-60, Villanova fa una rememoració succinta dels antecedents. Les relacions entre Espanya i el Marroc des de la Guerra d’Àfrica (1859-1860) fins a la implantació del Protectorat el 1912 segueixen els avatars de les pretensions de les dues grans potències colonials contemporànies, França i la Gran Bretanya. El Regne d’Espanya, perduda ja cap esperança en les Índies Occidentals, s’emportarà les engrunes de la progressiva

internacionalització de la política marroquina subsumida en la xarxa de relacions, sovint conflictives, entre les dues superpotències de l’època. Tot plegat s’explica en el capítol primer [29-52].

El capítol segon [53-70] tracta de la definició de les figures jurídiques de colònia, protectorat i mandat en el dret internacional amb especial dedicació a la segona, la que seria aplicada al Marroc, tant a la zona atribuïda a l’autoritat espanyola com a la francesa. L’autor remarca com la funció de tutela i direcció dels assumptes marroquins, prescrita en l’acord franco-espanyol de 1912 en termes de cooperació amb els jerarques locals, va ser vulnerada sistemàticament en benefici dels colonitzadors. Així, cal posar en entredit l’existència d’un estatut de protectorat pròpiament dit ben bé fins a l’adveniment de la República el 1931. No sense ironia, l’autor recorda la declaració de la Inspección General de Intervención de 1928: “No olvidaremos nunca que la mayor gloria de nuestra Nación como protectora (...) serà poder decir, en el menor plazo posible, que España ha terminado su obra de educación en Marruecos” per postil•lar Villanova acte seguit: “Veintiocho años más tarde, España había sido incapaz de cumplir el objetivo.” [59-60]. En fi, qui dia passa, any empeny.