arbres fruiters i la "lletania de les petites herbes", per dir-ho com Guerau de Liost, de les quals esmenta un centenar i en precisa les virtuts curatives.

Els topònims, que ha recollit amorosament com si fossin éssers vius, sovint sota la pols dels vells documents, passen del miler. Amigó dóna de cadascun d'ells totes les referències possibles. En alguns casos s'enfronta amb jeroglífics etimològics i ho confessa. Ja són ben curioses les formes Valldenans, Galenda o la Juleva. En canvi, Bafarulla podria ésser una dissimilació de Bofarulla, femení d'un cognom corrent al Camp de Tarragona. I Cul de Llop crec que correspon a l'abreviació de Cuï1 de Llop, o sigui 'cau' (cubile, en llatí) d'acord amb una interpretació semblant que fa Joan Coromines als seus Estudis de toponímia catalana (vol. I, pàg. 9). Fóra interessant, d'altra banda, que algú fes un estudi de les influències dialectals en la toponímia siuranenca. Per exemple, el mas de Sargantill, recordant que allí de la sargantana en diuen sargantilla.

Siurana de Prades ha pouat en un impressionant esplet de fonts manuscrites. La radiografia del terme i la de la població completen, doncs, l'aura de la llegenda, l'embriaguesa del paisatge o la feresteguesa dels cingles. I no fóra estrany, que malgrat aquest extraordinari i positivista estudi de Ramon Amigó, algú encara trobés en una font perduda o trescant pels corriols l'ombra del comte de Prades, que era senyor de Siurana, o l'esperit del valí que fou reietó del poble, darrer reducte sarraí que es va rendir a Catalunya durant la reconquesta cristiana.

[Albert Manent]